Arquitectura per a gurmets

Enric Dilmé identifica una trentena d’edificis projectats per l’arquitecte castellà Enrique Delso Calavia. Entre ells, la seu de la Companyia Andorrana d’Assegurances a la capital i el bloc d’habitatges Reig a l’avinguda Canòlich de Sant Julià, dues de les obres mestres, sosté, del nostre segle XX.

Diu que sempre li havien semblat extraordinaris tot i que en desconeixia l’autor, i així els va ressenyar al catàleg Arquitectura de la segona meitat del segle XX andorrà. Fins que fa uns mesos el cap de l’oficina de planificació de la capital, Pep Benaiges, el va posar sobre la pista d’Enrique Delso Calavia (Polzamuro, Sòria, 1922-Tudela, 2014). Ell és el pare de l’edifici d’habitatges que Julià Reig li va encarregar el 1957 a l’avinguda Canòlich de Sant Julià, i també de la seu de la Companyia Andorrana d’Assegurances, aixecat entre el 1959 i el 1963 a l’avinguda Meritxell de la capital. Si en parlem avui i aquí és perquè es tracta segons Dilmé de dues de les joies de l’arquitectura del nostre segle XX. Al Top 5, ni més ni menys.

Ens hi juguem un peix que, com li havia passat a Dilmé, el lector s’ha sorprès en alguna ocasió aixecant el cap i admirant la singular estructura de l’edifici de la Companyia Andorrana d’Assegurances, amb la seva cantonada de granit arrodonida i la monumental fletxa que aixeca el llosat i el projecta cap endavant amb una imatge que recorda la proa d’un buc, per dir-ho amb les exactes paraules de l’arquitecte, a qui li resulta “simplement brillant” la superposició d’usos, oficines, habitatges i àtic, en tres franges perfectament visibles –diu, i és fàcil comprovar-ho– a la façana.

Formalment potser no l’emparentaríem amb l’edifici Reig de Sant Julià, però per Dilmé el que marca l’excel·lència de Delso és la recerca de solucions originals, personals i adaptades a cada projecte, allunyat de les solucions en sèrie –façanes planes i finestres adotzenades– que semblava reclamar el boom urbanístic del moment. A Sant Julià va assajar amb una façana trencada, amb plecs i vistes obliqües, diu, que estiren la perspectiva més enllà de la reduïda panoràmica frontal d’un carrer més aviat estret. I el resultat, diu, és una altra de les joies de Delso Calavia. De fet, tant l’una com l’altra les considera entre el millor que va projectar l’arquitecte castellà en una llarga i fructífera trajectòria que inclou fites com l’edifici residencial del passeig de Ruiseñores de Saragossa (1967) i la ciutat esportiva Amaia de Pamplona (1968). Pel que fa a l’obra andorrana, insisteix que “no es va conformar a cobrir l’expedient de forma ràpida i anodina per respondre a la demanda edilícia del boom demogràfic i urbanístic sinó que va anar més enllà, i va oferir quelcom que no es demanava o que no se sabia que es podia demanar (...) fins a assolir una veu pròpia que, projecte a projecte, esdevé singular i inclassificable, amb peces d’alta arquitectura com les andorranes, a parer nostre de les millors de la seva producció” .

Però és que a més d’excepcional, i fins ara, reconeguem-ho, desconegut entre nosaltres, l’etapa andosina de Delso Calavia és especialment pròdiga. Dilmé ha identificat una trentena de projectes entre el primer, data el 1954 (la urbanització de la plaça del Comú de Sant Julià, on avui s’aixeca l’edifici El Molí) i l’últim, per al concurs de l’hospital de Meritxell que va acabar guanyant l’equip format pels arquitectes catalans Francesc Montaner, Joaquim Solé i Francesc Pernas (1986). No se’n conserven els plànols, o Dilmé no els ha pogut localitzar entre el fons de l’arquitecte que conserva el seu fill, Enrique Delso Cruchaga. Com tampoc, atenció els del patinòdrom, la pista de gel i l’hotel que als anys 70 va projectar per a la Creu del Madriu Seus eren també, en fi, la històrica estació Esso a l’entrada de Sant Julià (1963), una pèrgola de l’hostal Valira (1960) que es va quedar en els plànols, el xalet Emili Grau a Sant Julià, l’únic exemple de geometria no-euclidiana , diu Dilmé, del nostre patrimoni arquitectònic.

Un autèntic tresor, un bombonet per a gurmets, que teníem a la vista però que fins ara havia passat incomprensiblement desapercebut i que Dilmé, una altra vegada, ens ha posat davant dels ulls.

Dilme reclama un catàleg d’arquitectura moderna

Mirin els països veïns: qualsevol ciutat mitjaneta té el reglamentari catàleg d’edificis d’interès. No només dels històrics, sinó també de l’arquitectura moderna i contemporània. Qualsevol. Nosaltres, no. El que més se li acosta és Arquitectura de la segona meitat del segle XX andorrà, fruit de l’esforç personalíssim del mateix Dilmé i del seu col·lega Xavier Orteu, i que es va quedar lamentablement en una edició en pdf que tan sols coneixen els aficionats més conspicus. Dilmé ho atribueix a la falta de perspectiva i també a certa desídia institucional, que rarament ha sabut o ha tingut interès a anar més enllà del romànic i de l’arquitectura del granit, l’única del segle XX que ha merescut atenció. Per això reclama ara i en veu alta un catàleg oficial i raonat que vagi més enllà dels inventaris comunals i que hauria de ser el primer pas per inventariar i protegir, si cal, les joies de la nostra arquitectura moderna. Perquè no torni a passar com amb Casal i Vall. No es pot estimar el que no es coneix. I no es pot protegir el que no s’estima.