Art Shopping: ¿tradició o plagi?

És veritat que tot està inventat i que, més o menys des d’Altamira, tot el que no és tradició és plagi. Si no, que l’hi diguin a Eva Martínez, Zoe, que es va haver de sentir el nom de Louise Bourgeois una vegada i una altra a compte del joc de nines gegants amb què concorria a la Biennal. Va perdre, és clar. I també perdrien, no en tinguin cap dubte, Joan Pastor i Carla Romina Finali, dos dels quatre artistes que participen en aquesta tercera edició de l’Art Shopping –als altres dos, Alexia Navarro i Josep Maria Baró, l’organització els va reservar un lloc tan exclusiu que va ser impossible de localitzar: el que és segur és que no eren al lloc que els tocava segons el programa de mà. Però tornem al començament: la cosa anava aquesta edició de l’aire, i Pastor va plantar a Coprínceps, precisament a Coprínceps, una criatura petrificada com estàtua de sal en un instant ben fugaç: amb el vestit i el cabell voleiant al vent. El resultat és una proposta estranyament híbrida que tant recorda les peces de guix de Keshta que la Fashion Victim que Eve Ariza va presentar al Shopping de fa dos anys. I exactament al mateix racó de Coprínceps. És clar que difícilment els turistes que ens visitin recordaran ni l’un –Keshta– ni l’altra –Ariza. Però l’organització potser sí que ho hauria de fer. Un cas similar al de Finali. Semblava que des que Koons va descobrir la fórmula de com convertir el plom en or, la idea aquella tan original de fer una escultura amb globus estava amortitzada. Doncs només ho semblava: l’Art Shopping exposa sota el lema Nocturne Collection no una sinó set peces “espectaculars” –segons el programa– i “confeccionades” amb globus de làtex i complements de pedreria de Swarovski, adorns florals i seda de colors. Els tenen per tot arreu, des de la part alta de Meritxell fins a la plaça de Sant Pere Màrtir. Està clar que a algú el va deixar impressionat, aquesta incursió de Koons en l’alta costura. Tot plegat no ha fet més que revaloritzar el cartell artístic de l’edició passada. I el de l’anterior. És improbable que el 2017 recordem –fem una aposta– ni els maniquins de làtex ni l’estàtua de sal –o el que sigui– de Coprínceps. Però facin la prova: ¿qui no recorda el jerseiet de llana –o de polièster, no ens posarem ara llepafils– amb què Anna Mangot va embolicar el 2016 els pilars del pont de París? ¿I les sabates de taló assassí que Sam Bosque va penjar a la façana del Comú? Potser no eren tampoc el súmmum de l’originalitat, però com a mínim causaven sensació. ¿Què causen, les obres d’aquest any?