Atenció, que ve una diva

Se li acaben els superlatius a Josep Maria Escribano, el director artístic de la Temporada de música i dansa, per referir-se a la mezzo italiana Cecilia Bartoli (1966): que si ens trobem davant d’una “extraterrestre” i d’un “prodigi de la naturalesa”; que si la diva romana és un d’aquells raríssims fenòmens que es donen una sola vegada a cada generació; que si figura al top 3 del rànquing líric contemporani, “i dintre d’aquest rànquing, molt, molt amunt”... Val que Bartoli és una de les seves debilitats i que amb el recital de demà al Centre de Congressos es compleix una vella aspiració de la Temporada. Però també és un fet que Bartoli –com el tenor Juan Diego Flórez o el violoncel·lista Yo Yo Ma, per dir només dos noms que han desfilat per aquest mateix escenari– és una de les escasses dives contemporànies que ha trencat el sostre de vidre que separa les estrelles de l’òpera i la música clàssica dels astres del pop internacional.

Doncs aquest monstre de la cançó, que Escribano col·loca a l’estirp de Maria Callas i d’Elisabeth Schwarzkopf –ni més ni menys–, debutarà en aquest tros nostre de Pirineu amb un recital que sota el lema Un viatge de 400 anys de música italiana oferirà exactament el que promet: un periple que arrenca amb Giulio Caccini (Roma, 1550 - Florència, 1618), semidesconegut compositor del Renaixement italià, i que culmina, atenció, amb Nel blu, dipinto ni blu... Que els diu alguna cosa, però no acaben de lligar caps? San Remo 1958... Domenico Modugno... Eurovisió... Volare! Un dels hits, exactament, de la cançó melòdica italiana –i de la banda sonora d’unes quantes generacions– amb què Bartoli, diu Escribano, va créixer i que una romana que exerceix de romana sempre que pot combina en aquesta gira amb un repertori de grans temes dels anys 50 i 60 –Salvatore Gianbardella, Ernesto de Curtis, E.A. Mario– i clàssics de la cançó napolitana –tres Tostis: Avucchella, Aprile i Ninna Nanna, i un Donaudy, O del mio amato ben.

Això serà a la segona part, consagrada tota sencera –excepte O mio babbino caro, una ària de l’òpera Gianni Schichi, de Puccini, que cantarà just a la represa– a la cançó popular. A la primera el repertori serà eminentment clàssic. O millor dit, barroc, que és la gran especialitat de Bartoli, amb cançons de Vivaldi (Gelosia, tu già rendi l’alma mia), els dos Scarlatti –Alessandro (Se Florindo è fedele) i Domenico (Sonata en Mi major)–, Händel (Lascia la spina) i Porpora (Nobil onda), i Parto ma tu ben, una altra ària, ara de La clemenza di Tito, de Mozart, per acabar amb una selecció d’àries de Rossini (Or che di fiori adorno), Bellini (Vaga luna) i Donizetti (Me voglio fa na casa).

Una diva com una casa de pagès, en fi, que exerceix com a tal i que arribarà aquesta nit procedent, és clar, de Montecarlo: en cotxe, perquè diu que odia viatjar en avió, així que viatjarà en tren fins a Montpeller, i aquí la recollirà un cotxe de l’organització. La intenció és que demà al migdia pugui assajar al Centre de Congressos amb el pianista, el mestre italià Sergio Cionei. Però després del periple que es posarà avui al cos, no està del tot clar que tingui esma. En qualsevol cas, una oportunitat única de fer el doblet amb Flórez, una altra de les patums de la lírica contemporània i que al setembre també va debutar en aquest mateix escenari, i de poder dir: “Jo hi vaig ser.” Trigarem a tenir tan a prop dues figures com aquestes, i en el mateix curs. La Temporada, en fi, tornarà el 28 d’abril, amb Forever tango, el tango a Broadway, i clausurà la 23a edició amb la pastilla pop de l’any: Rufus Wainwright i l’espectacle La poesia i el cantautor (12 de maig).