Diari digital d'Andorra Bondia
La restauradora Mireia Tarrés, amb la Santa Eulàlia del davant d’altar de la parroquial, al taller de restauració de Patrimoni.
La restauradora Mireia Tarrés, amb la Santa Eulàlia del davant d’altar de la parroquial, al taller de restauració de Patrimoni.
Fotografia anterior al 1924 on es veuen les dues portes i el davant d’altar del retaule ara recuperades.
Fotografia anterior al 1924 on es veuen les dues portes i el davant d’altar del retaule ara recuperades.
Lluís Segura i Mireia Tarrés sostenen el revers del davant d'altar de Santa Eulàlia. Atenció a les calaveres, glups.
Lluís Segura i Mireia Tarrés sostenen el revers del davant d'altar de Santa Eulàlia. Atenció a les calaveres, glups.
Mercedes Campos sosté un motlle per fabricar sagrades formes procedent de Sant Serni de Canillo.
Mercedes Campos sosté un motlle per fabricar sagrades formes procedent de Sant Serni de Canillo.

Autòpsia d’un retaule


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Facundo Santana / Fons Casa Rossell / Arxiu Nacional

Feia dies que mossèn Antoni, el rector de la parroquial de Sant Esteve, barrinava la idea de baixar el retaule major de l’església i restituir-li la posició original. Potser no s’hi han fixat, però avui està penjat a la paret, com si fos un quadre o com si volés, sense basament. I està així des de l’última reforma de Santa Eulàlia, el 1988. Doncs bé, en això estava quan al fons de Casa Rosell va aparèixer, no direm que miraculosament, però gairebé, una vella fotografia catalogada succintament amb el nom de “Interior d’església”, sense cap altra especificació, i amb un magnífic retaule barroc a l’absis. Va ser Robert Lizarte qui va lligar caps: aquella meravella era ni més ni menys que Santa Eulàlia, abans de la gran reforma del 1924, que en va eliminar l’absis romànic. 

La gràcia de la fotografia és que sota el retaule hi apareixia un basament avui inexistent: dues portes decorades amb sengles imatges de Sant Pau i de Sant Pere, i enmig, el reglamentari davant d’altar. I va resultar que tant les unes com l’altra estaven dipositades, cal pensar que des del 1988, al magatzem de Patrimoni. Així que trencaclosques resolt: les tres peces són ara al taller de restauració del departament, i l’objectiu és que abans de l’estiu en puguin sortir rumb a Santa Eulàlia per completar-ne com Déu mana el retaule. Mossèn Antoni respirarà per fi tranquil.

Ho expliquem avui i aquí per l’insòlit i pelet rocambolesc del cas, i també perquè totes tres peces van ser ahir les protagonistes involuntàries de la primera jornada de portes obertes convocada al Rosaleda amb motiu del Dia del restaurador de béns culturals. Fa setmanes que Mireia Tarrés, Mireia Vidal i Lluís Segura treballen sobre el pacient. El material més delicat és el davant d’altar. Delicat i únic entre els que es conserven a Andorra: no n’hi ha cap altre, atenció, de reversible. En una cara hi ha la imatge de la patrona; en l’altra, una creu i dues calaveres. El motiu? Els dies normals era Santa Eulàlia qui presidia l’altar. Quan hi havia un enterrament, el Dia dels Difunts (el 2 de novembre, l’endemà de Tots Sant) i Divendres Sant el mossèn girava el davant de manera que quedés a la vista la simbologia pelet tètrica, memento mori, habitualment oculta. Sentit de l’escenografia, que mai no li ha faltat a l’Església. No n’hi ha cap altre igual al país, insistia ahir Tarrés. I el culpable d’aquesta raresa va ser el pintor Josep Oromí (Coll de Nargó, 1836-1915),  autor prolífic que va treballar a la Mosquera –no se’n perdin la decoració mural, monument al kitsch nacional–, a Sant Joan de Sispony i també a Canillo. Li devien encarregar que pintés el davant, parlem de la segona meitat del XIX, i l’home va reaprofitar un tros de tela que li devia sobrar d’algun altre treball, sembla que un Crist crucificat per a algun Monument que es va quedar al tinter, per pintar-hi les calaveres, especula la restauradora. Ara jau amb la seva companya, Santa Eulàlia, a la taula d’operacions del taller. Els han hagut de sargir els sets, fil a fil, apedaçar-los amb una mena de tirites, i restituir-los les pèrdues de color, “mai repintem, com a molt retoquem i sempre amb materials reversibles”, diu Tarrés.

El resultat, com ja s’ha dit, el podrem contemplar abans de l’estiu. Però no van ser el retaule de Santa Eulàlia, d’altra banda, obra mestra de l’escultor Isidre Clusa, ni el taller de restauració els únics protagonistes de la jornada d’ahir a Patrimoni. També van tenir el seu moment Mercedes Campos i Mercè Pujol, les tècniques d’inventari, probablement la feina més invisible i no direm que la més necessària, però gairebé, que es fa al departament. Elles són les encarregades de batejar totes i cadascuna de les peces que hi entren: primer les netegen i desinsecten en l’anomenada cambra d’anòxia, que extermina tota la fauna que sobreviu en el material orgànic, després la documenten i finalment els posen el número de registre que els acompanyarà la resta de l’existència, i n’elaboren una fitxa d’inventari amb la descripció tècnica i un reportatge fotogràfic. És l’eina bàsica per a la conservació, gestió i difusió de les col·leccions de Patrimoni, diu Campos: “Penseu que tenim registrades més de 21.500 fitxes, que corresponen probablement a més de 100.000 peces. Se n’ha de dur un control exhaustiu per saber quines són, on estan, i en quin estat es troben a cada moment, per poder-les localitzar si s’han de restaurar o prestar, i vetllar perquè no es perdin”. 

Els sembla potser una feina més aviat burocràtica? Doncs sàpiguen que una selecció d’aquestes fitxes (una seixantena de peces representatives de tots els fons de Patrimoni)  es pengi pròximament a la pàgina per facilitar-ne la consulta en línia, com ja fa la galeria virtual de l’Arxiu. I serà gràcies a la feina de formigueta, callada i sovint a l’ombra, que fan Campos i Pujol.

Andorra
Encamp
Rosaleda
Santa Eulàlia
Lizarte
Patrimoni
Tarrés
etaule
segura
Campos
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic