Ave, Natàlia (i Ave, Valerio)!

A Natàlia Senmartí (1950) li van els personatges grandiosos i els episodis clau de la història universal. Això està clar. Per això fa dos cursos i amb La guerra de Troya se’n va anar fins al 1250 abans de Crist, més o menys, amb el molt saludable propòsit de revisar un relat que ja ens havia explicat un tal Homer, i ara torna a viatjar en el temps, fins a l’any 33 de la nostra era, per assistir ni més ni menys i des de primeríssima fila als últims mesos de vida de Jesucrist. Ho fa a Jai Vita, patracol de 800 pàgines —un quilo de paper, perquè se’n facin una idea— des d’avui mateix a les llibreries si la impremta no li juga una mala passada. Senmartí, fins a l’últim curs professora d’història de l’art a La Llacuna, s’ha posat en la pell del jove Gayo Decio, Valerio per als amics, jove tribú romà enrolat a la X Legió —la Fretensis, acantonada a Damasc, de llarga i formidable trajectòria, inclòs el cèlebre setge de la fortalesa de Massada— i oportunament cridat a Jerusalem per Ponç Pilat perquè pacifiqui els díscols jueus.

Així que cap a Judea que se’n va el bon Valerio, amb esperit diguem que il·lustrat. Falten onze mesos perquè Pilat es renti les mans i el poble de Jerusalem, posat entre l’espasa i la paret, decideixi indultar Barrabàs. Onze intensos mesos que Valerio aprofitarà per reprimir per ordre de la superioritat els constants cops de mà dels zelotes —ja ho saben: patriotes per als jueus, terroristes per als romans— i enamorar-se de la saducea Esthel, que com és sabut és la millor manera per practicar la immersió lingüística i cultural. El final de la història és prou conegut, amb Jesucrist clavat a la creu i uns anys després —el 70 de la nostra era i ja fora del context temporal de Jai Vita— Jerusalem arrasat pels legionaris de Tit.

Així que el que li interessava a Senmartí no era tant seguir el fil d’uns fets sabudíssims —triïn la font: els Evangelis o l’historiador Flavi Josep— sinó d’una banda el xoc entre dues cultures antagòniques —la clàssica i pagana de la Roma imperial i la dels jueus monoteistes, reduïts a la condició provincial, corcats per les divisions internes entre zelotes, saduceus i fariseus, i units tan sols per un odi cerval a l’enemic romà— i, de l’altra, explorar el context històric i social que va propiciar l’emergència de Jesucrist: “Valerio és un romà d’una peça, fill i germà de senador i educat per manar, però també un home intel·lectualment inquiet, que vol entendre els motius de la tírria que els professen els jueus, i que no dubtarà a aprendre l’arameu, entrar d’incògnit al Temple i freqüentar companyies suposadament enemigues.” El missatge pelet optimista i amb lectura intemporal que intenta colar és que l’odi es retroalimenta i que el millor antídot és precisament el (re)coneixement de l’altre, explotar els punts d’humanitat compartits. És clar que tot això no li impedirà a Valerio agafar de tant en tant gladius i pilum per pelar uns quants zelotes rebecs.

L’altra dèria de Senmartí és explicar (i explicar-se) els motius pels quals precisament Jesucrist es va convertir en personatge de transcendència universal: “És sabut que de profetes que s’autoproclamaven Messies n’hi va haver uns quants, a la Judea de l’època; tots van fracassar, menys ell, que no deixava de ser el líder d’una altra secta que amenaçava de soscavar el poder de saduceus i fariseus. ¿Per què?” Ho mirarà d’escatir a través d’uns ulls nets com els de Valerio, amb qui coincideix en mitja dotzena d’episodis, que li reconeix un insòlit magnetisme però no es deixa enlluernar pel nou profeta. Es tracta, en qualsevol cas, d’un Jesucrist essencialment humà, que manté una relació especial amb Maria de Magdala —a l’estil de la que Scorsese va il·lustrar a La última tentación, perquè se’n facin una idea—, prou llest per anar complint una a una les profecies que anunciaven l’arribada del Messies, i que és clar, acaba els seus dies a la creu.

Jai Vita —títol pelet reiteratiu, perquè jai és una paraula aramea que significa exactament el mateix que la llatina vita: és a dir, vida— transcorre principalment a Judea, amb escapades a Roma, Capri i Pompeia, i cameos de Tiberi i el pèrfid Sejà, de Barrabàs i del summe sacerdot Caifàs, entre altres personatges històrics. Senmartí ha prestat atenció a la versemblança històrica —que no se li colés un legionari amb rellotge, com passa a Gladiator, ni un tomàquet al ranxo de la Fretensis—, i amb aquest tros de novel·la entra de pet a la il·lustre nòmina d’autors que han visitat la Roma imperial, des de Robert Graves i Marguerite Yourcenar fins a Simon Scarrow, Lindsay Davis, Rosemary Sutcliff i, en fi, Santiago Posteguillo. I amenaça de reincidir: al calaix esperen els manuscrits de tres novel·les de romans més (Tarraconensis, Caledonia i Quinto, perquè s’hi vagin familiaritzant). Així que el cursus honorum de Senmartí promet: Ave, Natàlia!