Azaña i la malastrugança andosina

Els ‘Papers de Recerca’ publiquen una carta inèdita del president de la república espanyola dirigida el juny del 1936 al Consell General.

“He leído con especial agrado los votos que formula por la paz y prosperidad de España bajo mi mandato. Puede estar bien seguro ese Consejo de que alentado por esos mismos sentimientos he de procurar consagrar a ello mis mejores esfuerzos”. Aquest paràgraf aparentment banal que Manuel Azaña inclou en la carta inèdita –firma autògrafa inclosa– dirigida per l’aleshores recentment nomenat president de la República espanyola al Consell General, i que Antoni Pol publica per primera vegada al volum 9 dels Papers de Recerca Històrica, adquireix una nova, infausta vigència si tenim en compte la data en què està firmada: 10 de juny del 1936.

Feia exactament un mes que Azaña havia estat escollit president, i es veu que el Consell General, amb el síndic Pere Torres al capdavant, s’havia afanyat a felicitar-lo en els termes que el mateix Azaña deixa entreveure. El cas és que cinc setmanes després d’escriure aquella cortès carta, la sublevació franquista va donar inici a la Guerra Civil espanyola i els bons propòsits d’uns i altres – els “votos por la paz y la prosperidad de España bajo mi mandato”– se’n van anar decididament en orris. A banda d’aquesta malastrugança andosina, la carta d’Azaña és un petit tresor que revela una activitat protodiplomàtica a càrrec del Consell General quan les relacions exteriors, recordem-ho, encara eren competència dels Coprínceps. De fet, ho serien fins a la promulgació de la Constitució.

Seria interessant accedir a la carta que li va enviar el síndic Torres, però el concepte s’intueix a partir de les paraules d’Azaña: “He agradecido profundamente al M. I. Consejo General de los Valles de Andorra las amables felicitaciones que me ha dirigido con motivo de mi elevación a la Primera Magistratura de la República [...] Me es muy grato en esta oportunidad ofrecer a mi vez a ese País, por mediación de sus Órganos Representativos, la expresión de mis más fervientes votos por su bienestar y prosperidad ininterrumpida”. La realitat es va encarregar ben aviat de contradir aquells pietosos desitjos.

Doncs aquesta és una de les sorpreses que conté el suculent volum que es va presentar ahir, amb un dossier central consagrat al 600 aniversari del Consell de la Terra i un homenatge a Pere Canturri, traspassat el 2015 i que ho va ser gairebé tot –educador, historiador, arxiver, conseller, ministre i raonador– i de qui els Papers exhumen la que n’és probablement la faceta més desconeguda: la de poeta. I aquí en va un tastet que encarna el to sentimental que els esquitxa quasi tots: “Em posaré/ ales de cartró/ i esborraré/ els núvols del cel/ i els pintaré de blau./ Hi encolaré/ una lluna de llet/ i un sol de llimó/ i penjaré d’un clau/ l’estel/ dels pastors/ que faci l’ullet/ i t’ho regalaré/ a tu/ per posar pau/ als nostres amors”.

El consell i l’art rupestre

Però el tall dels Papers, com dèiem, és per al Consell de la Terra, amb aportacions d’Oliver Vergés (La Carta Pobla i les comunitats andorranes); Susanna Vela (El Consell de la Terra el 1419); Àngel Casals (Ratificació de privilegis d’Andorra per Felip II el 1585); Lluís Obiols i Erola Simon (El Sindicat de la Terra de Cerdanya); Carles Gascón (Cosenyoriu asimètric: el domini d’Andorra durant la baixa edat mitjana); Climent Miró (El mas de Tolse: evolució d’un domini senyorial); Domènec Bascompte (Els enfrontaments entre el Consell de la Terra i el Comú de Canillo); Albert Villaró (El Consell General d’Anton Fiter); Joan Lluís Ayala (La pèrdua dels drets del Quart d’Andorra la Vella a Casa de la Vall); Meritxell Mateu (Els anys 60 i inicis dels 70: sinergies entre França i Andorra); Ramon Ganyet (L’expansió de les Valls d’Andorra als anys 70); Antoni Morell (El Consell General); Pere Figuereda (Les antigues ordres de cot i recot), i Maria Àngels Moreno (Evolució històrica del delicte de blanqueig de diners al Principat d’Andorra).

El volum es completa amb l’estudi definitiu de Jordi Casamajor sobre els gravats rupestres de Bixessarri, que data entre els segles II i I abans de la nostra era, i en què a la rècula habitual d’estrelles de cinc puntes, gravats reticulars, cruciformes i fusiformes apareixen el que Casamajor, que en té el cul pelat d’haver-se-les amb petròglifs, creu que podrien ser les grafies iberes bo, ko i fi. A la Cerdanya, diu, hi abunden els gravats acompanyats de grafies de l’alfabet iber, però BIxessarri no és la Cerdanya i si es confirmés la hipòtesi es tractaria deles primeres restes d’escriptura ibera localitzades Runer amunt. Una proesa. La llàstima és que Joan Ferrer i Jané, eminència màxima sobre paleografia ibera, no ho veu gens clar... Casamajor, en fi, interpeta el jaciment de Bixessarri com un “petit santuari de finals de l’edat del ferro on el culte a la figura de l’estel és predominant”. Al veí roc de les Aubes, i ho deixarem aquí, hi documenta una col·lecció de gravats antropomòrfics d’origen medieval, inclosa una interessantíssima panòplia d’armes, “excepcional tant pel que fa a la forma com al contingut”.

Tot això, als Papers. Pensar que haurem d’esperar dos o tres anys per tenir el número 10 a les mans...