Barbie Superstar

El CAEE exposa 160 nines (i algun Ken) que encarnen personatges il·lustres de la història del cine.

Si els va agradar La moda dels 60, l’estupenda exposició que fins a principis de mes ha penjat al CAEE, no es perdin Barbie i el cinema, que obre precisament avui i que n’hereta el tarannà, la joie de vivre i una saludable vocació pop que va molt bé per desengreixar el tonet sovint encotillat que acostumen a destil·lar encara museus, galeries i sales d’art. Perquè se’n facin una idea: Barbie i el cinema repassa en 160 de les icòniques nines de Mattel la història del cine més comercial des dels anys 60 –posem que Cleopatra i La tentación vive arriba– fins abans-d’ahir –posem que la saga Crepúsculo i Los juegos del hambre. I tot plegat, amb l’excusa del 60è aniversari del naixement de la Barbie, que es complirà exactament el 9 de març.

Al CAEE escaldenc hi ha recalat el gruix dels fons de la col·leccionista madrilenya Paloma Olmedo. Amb una particularitat: totes les nines estan abillades com les protagonistes de pel·lícules que han quedat gravades a foc en la memòria sentimental d’unes quantes generacions d’espectadors. Però és que a més, bona part d’aquestes Barbies no només vesteixen com els personatges de ficció, sinó que reprodueixen els trets físics de les actrius que els van encarnar. La Barbie de Mary Poppins i My Fair Lady no és de fet Barbie sinó Audrey Hepburn, vestida a Desdejuni a can Tiffany amb un autèntic modelet de Givenchy, com a la pe·lícula de Blake Edwards.

N’hi ha més, moltes més: la Barbie de Piratas del Caribe 4 és clavada a Penélope Cruz, i també han estat elevades als altars de Mattel Naomi Watts (King Kong), Elizabeth Taylor (Cleopatra), Scarlett O’Hara (Allò que el vent s’endugué), Shailene Woodley (Divergente), Jennifer Lawrence (Los juegos del hambre), Tippi Hedren (Los pájaros) i naturalment, la Marilyn Monroe amb les faldilles a l’aire de La tentación vive arriba. Capítol a part mereix Grease: Olmedo n’ha reunit tots els personatges –Sandy, oh Sandy, Rizzo, Sonny, Frenchie i companyia– excepte el Danny de John Travolta, que es veu que no va cedir els drets d’imatge. Perquè, ja ho ha vist, també hi ha Kens, al CAEE. I dibuixos animats, des de La Bella i la Bèstia fins a Los Picapiedra –Pedro, Betty, Vilma i tota la tropa–, personatges de fantasia com els de El mag d’Oz, i celebrities una mica tronades –uix, perdó– com Elvis Presley, James Dean, Frank Sinatra, Cher i Diana Ross.

Polèmica a la vista

La Barbie més antiga que s’exposa al CAEE és una Alex de Flahsdance –estupenda Jennifer Beals: “First, when there’s nothing...”, recorden?– coetània de la pel·lícula (1983); les últimes, l’Amelia Earhard a qui el 2009 va encarnar Hillary Swank a la pantalla gran, i una Frida nascuda l’any passat però que va camí de convertir-se en carn de subhasta: els hereus de la pintora mexicana han aconseguit suspendre’n la fabricació, incidència que als col·leccionistes ja els està rebé perquè converteix els seus exemplars en peces raríssimes i n’incrementa paral·lelament la cotització. Perquè atenció: les tirades són limitades, rarament superen els 7.000 exemplars, i mai no es reediten. Això que una Alex com la d’unes línies més amunt pot enfilar-se tranquil·lament fins als 600 euros: per una nina, no està del tot malament.

Com que segur que s’hi quedaran enganxats, perquè Barbie i el cinema és una cosa en veritat curiosa, no es perdin el raconet de Thelma&Louise, amb Geena Davis i la monumental Susan Sarandon al volant d’un Cadillac dels 60, el primer automòbil que li va fabricar Mattel. Ni les rèpliques dels primers models, que gastaven encara un rostre de femme fatale: Barbie de seguida va començar a somriure. I fins avui, 60 anys 1.000 milions de nines després.

El que no ha canviat al llarg d’aquests sis decennis són les proporcions corporals escandaloses –91 centímetres de pit, 46 de cintura (46!) i 84 de malucs– que la van convertir en prototip, per no dir-ne caricatura, de la rossa californiana i ha generat la reglamentària polèmica. I la que generarà. Olmedo, sense manies, no hi veu cap cosa estranya, ni cap ofensa a la dignitat de la dona, ni entén que fomenti l’anorèxia. Ben al contrari, diu, “la Barbie és una dona independent que sempre ha treballat, de fet la tenim representada en multitud d’oficis; fins i tot astronauta, en data tan avançada com el 1965, quatre anys abans que Armstrong trepitgés la Lluna. I quan li van voler posar nòvio, Ken, no va funcionar”.

Potser sí, però per si de cas, el CAEE ha programat sota el títol La femme fatale, l’àngel de la llar i otras chicas del montón una prometedora conferència que tindrà lloc el 26 de març i que impartirà, és clar, la historiadora Aurora Baena. L’exposició, per cert, estarà oberta fins al 30 de març. Les nines no es poden tocar perquè òbviament són peces de museu, però en un raconet del CAEE hi ha unes quantes Barbies contemporànies, per si algú se’n queda amb les ganes. I si històricament heu sigut més de la Nancy, no us hi amoïneu: ningú no és perfecte.