Diari digital d'Andorra Bondia
L'historiador castellà, a l'appellplatz de Mauhtausen, on Boix va ser deportat el gener del 1941; no en va sortir fins a l'alliberament, el 6 de maig del 1945.
L'historiador castellà, a l'appellplatz de Mauhtausen, on Boix va ser deportat el gener del 1941; no en va sortir fins a l'alliberament, el 6 de maig del 1945.

Benito Bermejo, historiador: “Boix, un heroi? Salvar els negatius era un risc; altres potser no ho haurien fet”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Marta Calvo

Aprofitem ‘Més enllà de Mauthausen’, l’estupenda exposició del CAEE, per conversar amb el biògraf de Francesc Boix (‘El fotógrafo del horror’). Bermejo detalla el poc que se sap –de moment– de l’episodi andorrà del 1948, quan Boix va venir al Pas per reunir-se amb la seva germana Núria, i repassa les condicions de vida al camp de Mauthausen, on va ingressar el gener del 1941 i hi va sobreviure quatre anys.

El Pas de la Casa, 1948: per què va fracassar, aquell intent de reunificació familiar?

Núria Boix em va explicar que no havia aconseguit l’autorització que a l’època es veu que calia per passar a Andorra.

Ell sí que ve, així que comptava a trobar-se-la.

Efectivament. Però en canvi no sembla que Núria arribés ni tan sols a la Seu. No es van tornar a veure mai més. Ella va marxar a Mèxic el 50, i ell mor el 1951 a París.

A part de la imatge que publica a 'El fotógrafo del horror', n’hi ha més?

Mitja dotzena, potser deu. I deuen ser a Barcelona.

El que no sabrem mai és si va arribar a entrar, Boix, ni si es va quedar uns dies a Andorra.

Hi ha una fotografia curiosa, Boix i dos amics a la terrassa d’una cafeteria, i diu: “Recuerdo de un vermut tomado en tierra española”. És d’aquella època i és curiosa perquè sabem que Boix no va tornar mai a Espanya.

Andorra, potser?

Llívia, més aviat. I apareix al documental Las dos guerras del fotógrafo Boix.

A Dachau, Boix diu que havien extret del camp prop de 20.000 negatius, però només se’n conserven cap a 700. I els que falten?

És un misteri. Ell mor el 1951 i no sabem què va passar amb el seu llegat. Tampoc amb les seves memòries de Mauthausen, que va titular Spaniaker, i que López Raimundo assegurava que havia llegit. S’han perdut.

Les fotografies del camp, les fa ell o els SS?

Els oficials i suboficials de SS són els que fotografien les escenes exteriors. Els deportats que hi treballaven només feien fotos d’estudi, retrats i coses així. Una altra cosa és la sèrie importantíssima que va fer immediatament després de l’alliberament. És l’únic cas d’un antic deportat que fes un reportatge fotogràfic del camp on havia estat intern.

Per què ell, precisament ell, s’ha endut la glòria mediàtica, quan hi va haver altres deportats republicans que també van treballar al laboratori fotogràfic de Mauthausen?

Era un home amb empenta, com es demostra quan, amb l’alliberament, es fabrica un braçalet de fotoperiodista i es reconverteix en reporter. Es va acabar erigint en el cap dels presoners que hi treballaven. José Cereceda, que arriba a finals del 1943, deia que era Boix qui exercia, de fet, com a encarregat, qui va tenir la iniciativa de treure els negatius del camp i d’anar-los a recuperar. Part d’aquests negatius van amagar-los a casa d’Ana Pointner, veïna de Mauthausen.

Són aquests els 20.000 negatius de què parla Boix?

Una part, però no tots. NI molt menys. Un dels supervivents que va acompanyar-lo a recollir-les deia que les havien amagat en en una caixa de pastilles Valda, que no sé com eren el 1945, però tan petites que cabien en un foradet del mur del jardí.

Es jugaven de veritat la vida, o com era ja el final de la guerra allò era un campi qui pugui?

El risc era cert perquè, si els arriben a enganxar, hauria tingut sens dubte conseqüències fatals. Però també és veritat que som ja a finals del 1944, la derrota nazi és qüestió de temps i el clima, diguem-ho així, més propici en aquest tipus d’operacions.

Com va aconseguir Boix que el destinessin al laboratori de fotografia?

El primer a entrar-hi va ser el tortosí Antonio García. De fet, al registre del camp Boix no hi figura com a fotògraf, sinó com a obrer. Sembla que García l’hi va proposar, i que inicialment no n’estava del tot convençut.

Un destí privilegiat?

Sens dubte. Parlem d’abril de 1941, enmig del període més mortífer de la història del camp. El que es tracta és de liquidar els deportats fent-los treballar fins a la mort. La mitjana de supervivència era de quatre, cinc o, com a molt, sis mesos. Aquesta política canvia l’estiu del 1942: ara ja no es tracta d’eliminar els deportats sinó d’explotar-ne la mà d’obra. I qui arriba amb vida en aquest moment tindrà moltes més probabilitats de sobreviure fins al final.

És raonable pensar que, en un altre destí, probablement hauria mort?

Perquè ens en fem una idea: la mortalitat dels deportats espanyols a Mauthausen es va enfilar fins al 65%, mentre que la taxa general no va superar el 50%.

Els oficials que manaven al laboratori eren relativament humans, com s’ha dit?

Sobre Paul Ricken, el primer, hi ha molta controvèrsia. Antonio García en fa una descripció molt positiva, però la barreja també amb moltes inexactituds: diu que va servir a Mauthausen fins al final, quan se sap que a principis del 1944 el destinen a Graz, un subcamp a 100 quilòmetres de Mauthasuen, com a segon comandant. Destí que li comportarà després de la guerra una condemna a cadena perpetua perquè l’acusen d’haver-hi organitzat les marxes de la mort.

I l’últim, Peter Schinlauer?

El vaig arribar a entrevistar, el 2001. I el que em va cridar l’atenció és que recordava perfectament els tres espanyols i s’hi referia pel nom de pila: Toni (García), Franz (Boix) i Josef (Cereceda). Quan li vaig comentar que feia poc que havia parlat amb Cereceda, Schinlauer em va dir: “Si té l’ocasió, li demano seriosament que li doni records de part meva”.

Ho va fer?

Doncs sí. Cereceda, que vivia al sud de França, es va quedar mirant la foto de Schinlauer que m’havia deixat escanejar ell mateix –i que curiosament li havia fet Boix– i em va dir: “Amb nosaltres va ser bastant souple”. Flexible.

La visió heroica que en tenim avui, és ajustada?

La posició al laboratori era realment privilegiada, però van assumir el risc de salvar els negatius. Altres en la seva posició potser no ho haurien fet.

El rictus foteta que llu a tots els retrats, és un rictus o era així?

Era així, sempre. El mateix Schinlauer em va parlar d’aquest caràcter, diguem que bromista, que sorprèn en el context d’un camp de concentració.

Era Boix un bon fotògraf?

Hem de tenir en compte les circumstàncies: les dues guerres, l’exili i la deportació, i el poc temps que va tenir per exercir amb normalitat perquè, en realitat, els mesos que va tenir bona salut després de sortir del camp es poden comptar amb els dits d’una mà. La seva gran obra és en la meva opinió el reportatge que fa immediatament després de l’alliberament del camp.

Andorra
escaldes
història
Bermejo
holocaust
Francesc Boix
CAEE
Mauthausen
Número de vots: 644
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic