Bèsties que esquien a Meritxell

Toni Cruz hi planta dos ossos i una vaca d’acer per homenatjar l’esquí, “motor del país”.

Era el que li faltava a la nova, refulgent avinguda Meritxell: un parell d’ossos bruns de mida natural esquiant com si res a l’altura del Mama Maria, amb una vaca que completa la insòlita escena. I tots tres, tallats –si es pot dir així– amb anelles d’acer Corten, com és norma de la casa. La casa, com ho hauran endevinat, és l’escultor Toni Cruz, que ha convertit en motiu recurrent –per no dir-ne dèria– això de tallar bèsties i bestioles metàl·liques. L’estiu del 2017 va plantar un ramat de xais a la fàbrica de llana d’Escaldes, cortesia de la Biennal de Land Art. I cada vegada que passen per la rotonda del polígon de Lleteries, a la sortida de la Seu cap a Lleida, hi veuran peixant gloriosament el mateix ramat de vaques que fa tres cursos va fer pujar a Sant Joan de Caselles.

Però ara el que toca són els singulars esquiadors de Meritxell, que hi van aparèixer precisament ahir. Diu Cruz que en un país que viu essencialment de l’esquí, on la neu és “el motor de la nostra economia, el que ens dona de menjar a tots”, és de justícia retre-li un homenatge. “Te’n vas a Bordeus i a tot arreu llueixen els seus vins, perquè n’estan orgullosos i saben que li ho deuen tot. Nosaltres hauríem de fer el mateix, però amb la neu. A la vall central la tenim una mica oblidada, quasi com si ens fes nosa. Així que jo l’he tret al carrer de la millor manera que sé, a través dels meus esquiadors”, remata.

Són tres bèsties, ja ho hem dit, construïdes amb la peculiar tècnica que ha anat polint amb els anys. Cada peça la formen entre 400 i 500 anelles d’acer tallades amb làser i soldades una a una. El secret de tot plegat és que la pell metàl·lica que nosaltres acabem veient és el resultat final d’un procés que arrenca amb l’esbós de Porexpan d’on surt un primer motlle de resina i fibra de vidre. És sobre aquest motlle que Cruz teixeix el trencaclosques, soldant les anelles. I l’última fase consisteix a buidar la peça, extreure’n el motlle de resina –el procediment se’l reserva, no ho explicarà tot!– perquè en quedi només l’exoescultura, la pell. Així que ja tenen una idea de com deu fer Jaume Plensa els seus pensadors, amb la diferència que el català els traça amb una malla de lletres, i Cruz, d’anelles.

No sempre ha sigut així, però: inicialment utilitzava peces que eren floquets de neu, recordin la vedella que vigila la rotonda d’entrada a Ordino, o l’os de la Cortinada. De seguida es va passar a l’anella, més transparent i agradable a la vista, i que dona més joc –diu– amb la il·luminació nocturna. L’homenatge a la neu es concreta amb les inscripcions que incorporen els esquís que calcen els ossos i la vaca de Meritxell, cadascun amb el nom d’una estació i l’any de fundació. L’escultor ho ha vestit tot amb un missatge diguem que animalista: “Ja que nosaltres hem ocupat el seu espai vital, colonitzant les muntanyes, és just que els cedim un racó de la via urbana”.

Amb aquests, en fi, ja són desenes les escultures zoomòrfiques que ha armat Cruz, inclosos lleons, àguiles, isards, senglars, porcs i cavalls com els que els últims temps havia plantat al Mama Maria i que ara ha retirat al jardí interior. Perquè ahir plovia, que si no poden estar segurs que unes quantes selfies dels turistes que pul·lulen amunt i avall ja haurien caigut. Diuen que el rellotge tou de la Rotonda, acostumada a ser la postal per antonomàsia de la capital, té la mosca rere l’orella. Natural.