Biennal de Venècia: impactant, contemporani, global

La idea és portar a Venècia una obra “impactant”, realitzada en un llenguatge i amb un esperit “contemporanis” i que ajudi a visualitzar que els creadors del país tenen una visió “global”. Aquests són els criteris que guiaran la decisió dels comissaris –la historiadora Míriam Ambatlle i l’artista plàstic Javier Balmaseda– a l’hora d’escollir el projecte per al pavelló andorrà a la Biennal del 2017. Un de sol, a diferència de les tres edicions anteriors –el 2011 i el 2015 n’hi van anar dos, i el 2013, tres–, i que sortirà d’entre els tres artistes que van superar el primer tall: Eve Ariza, Eva Martínez, Zoe, i Jordi Casamajor.

Tots tres i la plana major del ministeri van estrenar ahir les noves instal·lacions dels Tallers d’art, a la tercera planta de la caserna de bombers de la Massana: tres tallers més una sala comuna que en total sumen 150 metres quadrats, i als quals caldrà afegir l’espai amb taller i habitatge per a artistes residents que s’habilitarà a la segona planta de l’immoble. Un projecte, aquest últim, que queda de moment en l’aire mentre la ministra Gelabert n’acaba de decidir l’orientació definitiva: a Luxemburg hi ha un espai similar però concebut per a escriptors que els podria servir com a model, explicava ahir la ministra, i sembla que s’ho està rumiant.

Però tot això ja es veurà. Ahir era el dia dels Tallers i, sobretot, de començar a escriure la història de la quarta participació en la Biennal. Les consignes estan clares: es busca una obra que causi “impacte”, articulada en un llenguatge “contemporani” i de vocació “global”. I sortirà dels projectes que Ariza, Zoe i Casamajor, artistes tots tres de dilatada trajectòria i que ja havien desfilat pels Tallers, ja han començat a gestar. Comencem per Ariza, que continua enganxada a la incomunicació com un dels símptomes més característics de la postmodernitat hiperconnectada. Ara, però, sense blas i a partir del “bombardeig d’imatges” que, diu, ens impedeix d’aturar-nos i badar. Ariza reivindica el molt noble art de la contemplació a través de Murmuris, una instal·lació de fang i foc en què tindrà un paper decisiu l’espai definitiu del pavelló andorrà a la Biennal. Un espai que ara mateix no està decidit –hi ha dues opcions, una de les quals és l’església de Santa Maria de la Pietat– però que serà cèntric i tindrà el sostre més alt que l’Spiazzi Castello de l’any passat. Detall gens banal si recordem els problemes que va tenir Roqué. Així que Murmuris, fang i foc. Res a veure, però, amb Cadàver exquisit, la performance socarrimada de l’estiu passat a Sant Iscle.

Mortes i bestioles

Zoe, per la seva banda, s’endinsa per les aigües procel·loses de l’art de gènere –femení, naturalment– amb una altra instal·lació que durà per títol Aniquilació de la dona contemporània (o L’erotisme de la mort). I si els Murmuris d’Ariza auguren impacte a través del foc, Zoe abandona temporalment la tela i l’abstracció que han sigut fins ara el seu territori habitual per buscar-lo, l’impacte, a través de mitja dotzena de cossos “femenins, nus i morts”, diu. Cadàvers, vaja, cosits amb roba, amb acabats de resina, polièster i cera per afegir-hi dramatisme, i a escala una mica superior a la real. Es tracta, diu, d’escenificar el lloc del crim. Del crim que la societat contemporània perpetra contra les dones obligant-les a ser professionals brillants, mares exemplars i diligents mestresses de casa. Zoe jugarà, adverteix, amb les complexes sensacions que genera la contemplació de la mort –“Quan anem per la carretera i topem un accident, ens horroritza mirar però a la vegada no podem deixar de fer-ho”– i que transiten perillosament entre la lascívia i la morbidesa. A l’estil agressiu de Cindy Sherman, diu, “però evitant en tot moment caure en la pornografia”.

El tercer en concòrdia serà Casamajor, que s’ha mantingut fidel –fidelíssim– al seu imaginari particular i proposa a La cerimònia una mena de dansa o de ritual pagà al qual ha convocat les seves bestioles habituals, aquestes que ell diu que sent quan pul·lula pels nostres boscos i muntanyes, i que apel·len als mites i les pors atàviques, tribals, de l’homínid que portem de sèrie. A l’estil del cérvol que va plantar l’estiu passat a Engolasters amb motiu de la biennal de land art, per entendre’ns. Res que se surti del que li hem vist els últims temps, i n’és perfectament conscient: “En altres convocatòries m’hi havia presentat amb projectes concebuts per a Venècia però que s’allunyaven molt de la meva essència, i no va funcionar; aquesta vegada he preferit ser jo.”

¿Impactant, el que precedeix? ¿Contemporani? ¿Global? Sobre el paper, així ho sembla. Al setembre sabrem si seran el que auguren.