Diari digital d'Andorra Bondia
Perspectives dels blocs d’habitatges projectats per l’equip de Bofill per al concurs convocat per la CASS el 1981.
Perspectives dels blocs d’habitatges projectats per l’equip de Bofill per al concurs convocat per la CASS el 1981.
Perspectives dels blocs d’habitatges projectats per l’equip de Bofill per al concurs convocat per la CASS el 1981.
Perspectives dels blocs d’habitatges projectats per l’equip de Bofill per al concurs convocat per la CASS el 1981.

Bofill inèdit a Prada Casadet


Escrit per: 
A. L. / Il·lustracions: Fons Arturo López Mateos / Col·lecció Enric Dilmé

Enric Dilmé exhuma el projecte del traspassat arquitecte català per a la CASS, a sis mans amb Arturo López-Mateos i Peter Hodgkinson.

Pensàvem que ho sabíem tot, dels projectes andorrans de Ricardo Bofill (Barcelona, 1939-2022) que el també arquitecte Enric Dilmé, aquí amb el barret d’historiador, ha anat desgranant amb paciència de formiga al seu bloc d’arquitectura contemporània: des de les versions més faraòniques del santuari de Meritxell fins al nonat complex turístic de la Comella. Doncs en quedava un –dos, amb una mica de sort– que ha hagut d’esperar al traspàs de l’arquitecte català per veure la llum. El tenen aquí al costat i sí, és el projecte que Bofill va presentar al concurs convocat el 1981 per aixecar el bloc d’habitatges de Prada Casadet. De fet, el firmaven a sis mans Bofill, que ja era la patum més mediàtica i universal de l’arquitectura catalana, al costat del seu secretari, l’arquitecte anglès Peter Hodgkinson, i Arturo López-Mateos, amb despatx obert al país, que en cas d’haver guanyat s’hauria encarregat de la direcció d’obres i que és qui ha facilitat a Dilmé les estupendes il·lustracions que tenen aquí al costat.

Segons López-Mateos, va ser la mateixa CASS qui va contactar directament el despatx de Bofill per encarregar-li  el projecte. Es veu que els professionals locals es van esverar –legítimament, tot sigui dit– i van moure cel i terra fins que la CASS va convocar el concurs corresponent. Entremig, i no queda clar si per un excés de feina o perquè el diví Bofill no es considerava digne de participar en un concurs al costat dels simples mortals en un vulgar concurs, havia deixat el projecte en mans de Hodgkinson i López-Mateos, els autors del projecte final. I a partir d’aquí les coses es comencen a tórcer per als interessos de Bofill. D’entrada, la CASS va designar com a jurat del concurs Oriol Bohigas, que sentia una creixent antipatia professional. Dilmé recorda en aquest punt un demolidor judici de Bohigas, l’arquitecte de la Barcelona olímpica: “A França, Bofill ha aconseguit la paròdia més estranya, més oportunista i més intel·ligent, d’allò que els ignorants en diuen arquitectura clàssica: Marne-la-Vallée, Montparnasse, Montpeller...” Pam. Tot i així, i sigui dit en favor de Bohigas, admet que “de tots els avantprojectes presentats, aquest és el que té una ordenació més coherent i més respectuosa amb la imatge urbana que itenta definir la zona”. 

L’avantprojecte, diu Dilmé, es concretava en dos blocs paral·lels i perpendiculars al Valira entre els quals se’n plantaven dos de més curts a cada extrem. “Els quatre edificis queden lligats en planta baixa per un porxo continu que ressegueix tot el perímetre”. En total, s’hi preveien 110 pisos i 40 estudis, més els equipaments (biblioteca, arxiu, restaurant i aparcament) i tot plegat distribuït en planta baixa i cinc pisos.

El més sorprenent de tot potser no sigui que el projecte apadrinat per Bofill no guanyés el concurs, sinó que l’estètica classicitzant –si Bohigas no s’enfada, és clar– del conjunt, com a mínim en les perspectives de Hodgkinson, no està gaire allunyada del conjunt que efectivament es va acabar aixecant a Prada Casadet i que devem a l’equip Taure, que integraven els arquitectes Pere Aixàs, Aleix Dorca, José Luis Orobitg i Alfons Valdés. Segons Dilmé, a la decisió final de descartar Bofill no van resultar aliens els moviments perquè els habitatges de la CASS els acabessin projectant arquitectes locals. I així va ser. Però abans van haver de suar tinta: es veu que Bohigas els va fer baixar a Barcelona per sotmetre’ls al que anomena un “tercer grau” abans de donar el vistiplau al projecte.

Així que ja ho saben: Bofill va estar a punt de firmar Prada Casadet, i si no ho va fer li he de donar les.... ¿gràcies? al seu amic Bohigas. I aquesta sensacional història podria tenir aviat una coda ara sí definitiva, perquè augura Dilmé que encara queda un quart projecte andorrà de Bofill per sortir a la llum: la planificació urbanística, diu, de tota la plana de Prat de la Creu, des del solar que avui ocupa l’edifici administratiu fins al pont de Prat de la Creu. Estiguin atents.

Andorra
cass
Prada Casadet
Meritxell
la Comella
arquitectura
López-Mateos
Bohigas
Aixàs
Taure
Enric Dilmé
Ricardo Bofill
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic