Boris: del mite a l’home

Gerhard Lang publica la primera biografia acadèmica de Skossyreff, amb especial atenció a la peripècia andorrana, a la II Guerra Mundial i al pas pel gulag soviètic.

Semblava mentida que el gran Boris, comte d’Orange i baró de Skossyreff, defensor de la Fe i príncep sobirà i suprem d’Andorra, no tingués a hores d’ara una biografia més o menys acadèmica, que destriés el gra històric de la palla llegendària i mistificadora. Ho semblava, és clar, fins la setmana passada, que és quan va arribar a les llibreries Boris von Skossyreff, rey de los andorranos, agente de los alemanes, el sonor títol amb què el prolífic Gerhard Lang ha cuinat un volum necessari, que posa noms i dates a la sensacional peripècia de l’home a qui Antoni Morell, recordin, es va topar a finals dels anys 70, deia, sota els hàbits del germà porter del monestir de Poblet.

Allò passava a la ficció de Boris I, rei d’Andorra, la novel·la que va ressuscitar el mite Skossyreff. Lang ha consagrat dos decennis llargs a perseguir el fantasma del bon i efímer rei Boris –recordin: nou dies de regnat, des de l’11 fins al 20 de juliol de 1934, quan per ordre del bisbe Guitart la Guàrdia Civil l’arresta a la Seu i l’empaqueta cap a Madrid– i n’ha traçat el més pròxim a un retrat històric a partir de documents exhumats dels arxius francesos, britànics, alemanys i, atenció, russos, inclosos els de la KGB soviètica.

Lang parteix del triple mite que el mateix Boris va ajudar a construir en vida –el mite del bon espia alemany, el del rei d’Andorra i l’estrafolària versió russa de la seva aventura andorrana– per acabar retratant el que molt pietosament descriu com un “impostor” compulsiu bastit sobre l’elegant figura del suposat apàtrida d’origen rus, monocle inclòs, que pul·lula per l’Europa d’entreguerres buscant un racó on establir-se. Lang, en fi, posa ordre en la caòtica trajectòria del nostre Boris abans, durant i, sobretot, després de declarar la guerra al bisbe Guitart i proclamar la –diguem-ne– primera Constitució que va tenir el nostre racó de món. Mira també d’explicar com va ser possible que un aventurer com Boris arribés a ser pres seriosament pel Consell General, pels veguers i finalment pel copríncep, i recorda en aquest punt les vel·leïtats independentistes –diu Lang– que el 1933, l’any anterior a la seva assonada, van acabar amb la destitució del Consell i del síndic Pallerès, i amb la intervenció dels gendarmes de Baulard.

Però sens dubte el més fascinant del volum, per rigorosament innovador, és la reconstrucció del periple bèl·lic i postbèl·lic de Skossyreff, perquè els episodis vodevilescos del cop andorrà de 1934 –amb dues presumptes reines i amants, la nord-americana Florence Marmon i la britànica Phyllis Peel Heard, instal·ldes respectivament a l’hotel Parrilla d’Escaldes i a l’Oros d’Encamp– és prou conegut. Ah, sí, i amb la legítima esposa –la francesa Marie-Louise Parat, quinze anys més gran que ell i amb qui s’havia casat el 1931– esperant-lo amorosament a Saint-Cannat. En aquest capítol, la principal aportació de Lang consisteix a insinuar –més que provar– la implicació dels serveis secrets de l’Alemanya nazi –som al 1934– en el sainet andorrà, aprofitant la inestabilitat laboral de Fhasa i el malestar latent i també exprés del Consell amb els coprínceps.

A la 6a divisió panzer

Però el més suculent de tot arriba amb la II Guerra Mundial, que al nostre Boris li obre, ves per on, una porta a l’esperança i l’oportunitat de reinventar-se com a candidat a ciutadà alemany: després de dos anys en camps d’internament francesos –Rieucros i Vernet– l’home s’enrola al Servei de Treball Obligatori i l’octubre de 1942 el trobem a Berlín, treballant com a traductor per a la Siemens fins que gràcies a la intervenció, diu Lang, d’una cosina seva que s’havia instal·lat a Berlín i s’hi havia casat, ingressa a la Wehrmacht. De la Geheime Feldpolizei, la policia militar, a l’estat major de la 6a divisió panzer, amb què a finals de 1943 és transferit, glups, al front de l’Est. Hi exercirà de nou com a traductor en els interrogatoris als soldats de l’Exèrcit Roig que cauen a mans alemanyes. Però se’n sortirà: la fi de la guerra l’enxampa a Bohèmia, avui Txèquia, el capturen els nord-americans i al cap d’un mes l’alliberen, perquè ni és alemany –quina sort!– ni és sospitós de crims de guerra.

S’instal·la immediatament després amb Marie Louise, que l’havia seguit en l’aventura alemanya, a Boppard, d’on eren alguns dels seus antics camarades d’armes. I aquí –especula Lang– que és captat per l’Organització Gehlen, precursora del servei secret de la futura RFA. I és en una operació clandestina que el novembre de 1948 és capturat en la zona soviètica. Però Boris és hàbil, insisteix el biògraf, i en lloc de confessar que és un espia o el rus blanc originari de Vílnius que era –qualsevol de les dues opcions hauria comportat una sentència de mort– es construeix una nova identitat com a membre del partit nazi des de 1935 i orgullós posseïdor de dues Creus de Ferro: dues!

Tot plegat inventat, és clar, li servirà per esquivar la forca, però no els treballs forçats: el juliol de 1950 és sentenciat a 25 anys en un camp de reeducació: el gulag siberià! Desfilarà per una desena de camps de la regió de Novosibirsk, i tindrà finalment certa fortuna, perquè Boris forma part dels prop de 20.000 soldats i civils alemanys que entre el 1955 i el 1956 van ser repatriats a la RFA com a conseqüència del restabliment de relacions diplomàtiques amb l’URSS. Ell és un dels últims a tornar, el juny de 1956, i després de passar per una base del KGB a Bykovo, en un episodi confús –fins i tot per a Lang– que el marcarà en el futur com a sospitós d’haver estat captat per la intel·ligència soviètica.

Però torna a Boppard amb Marie-Louise, i com a excombatent que és aconsegueix per fi el seu somni: un carnet d’identitat alemany. Ella hi mor el 1965, i ell la sobreviurà fins al 1989, dos anys després d’haver ingressat en una residència d’avis. La seva tomba al cementiri protestant de la ciutat va ser desnonada l’abril del 2016, així que l’únic i més fidedigne que queda del rei Boris és aquesta estupenda biografia, amb episodis tan sensacionals com el del seu suposat paper a la conferència de Yalta, on –segons un altre mite que Lang refuta– Boris en persona va evitar que els aliats llencessin la primera bomba atòmica sobre Alemanya. Avui no hi cabia, però ho explicarem un dia d’aquests.