Borís: fi de trajecte

El cementiri de Boppard on va ser enterrat el 'rei d'Andorra' en va desnonar la tomba el 2016; “la història parlarà de Vós”, sentencia Morell.

Ja està. El bon rei Borís, suposat comte d’Orange i presumpte baró de Skossyreff, Defensor de la Fe i Príncep Sobirà i Suprem d’Andorra –com a mínim, durant el seu efímer regnat: vuit dies, entre l’11 i el 20 de juliol del 1934–, ha abandonat definitivament el món terrenal per ingressar d’una vegada i per sempre al regne del mite. Per què ara, precisament? Doncs perquè la tomba on descansaven les seves reials restes, inhumades des del traspàs, el 28 de febrer del 1989, al cementiri de la ciutat alemanya de Boppard, va ser desnonada l’abril del 2016.

El que quedava del rei Borís devia anar a espetegar a la fossa comuna del cementiri, així que la làpida d’aquí al costat, on fa tot just dos anys, i ho vam explicar aquí mateix, va aparèixer una placa amb un anònim epitafi –“Sa Altesa Reial Borís I, Príncep d’Andorra i Lloctinent del Rei de França: morí a l’exili lluny de les seves estimades Valls; descansi en pau a la glòria de Déu”– i un missatge en clau –“Els documents continuen segurs” (!)– i tot plegat coronat per una bandera andorrana, ja no existeix. És pols i aire.

La notícia la devem com és habitual a l’historiador Gerhard Lang, el més semblant a un biògraf de veritat que ha tingut el nostre Borís, i que fa dos anys ja va advertir que l’administració del cementiri de Boppard havia col·locat sobre la làpida el fatídic avís: el contracte de lloguer vencia i es buscava per tant parents, amics, coneguts o qui sap si antics súbdits disposats a renovar-lo. Si no... Si no, passaria el que ha passat. I ningú millor per escriure l’epitafi definitiu de Borís Skossyreff que el pare de la criatura. Com a mínim, el pare del mite.

Antoni Morell, òbviament, que va exhumar el nostre home dels marges de la història i el va convertir en protagonista de la novel·la Borís I, rei d’Andorra (1984): “Sospito que el que pretenia amb tot aquell sainet era passar a la història... Doncs deixi’m dir-li que malgrat tot –un regnat efímer, una vida errant, uns antecedents més que dubtosos i un final anònim– la història parlarà de Vós. Us heu sortit amb la vostra.” Morell, recordava ahir, se’l va trobar per casualitat mentre remenava diaris dels anys 30 a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona. I la sorpresa va ser majúscula perquè –diu– “ningú no me n’havia parlat. Mai. Com si no hagués vingut, i hem de creure que sí pel rastre que va deixar als diaris de tot el món que van venir a cobrir l’assonada”. Un buit clamorós, massa i tot, en la memòria popular, i també en l’oficial, perquè del seu cop d’Estat no en queda cap testimoni al llibre d’actes del Consell. I és per això mateix que no creu que ningú –i molt menys el Consell– hagués de moure un dit per evitar el desnonament de Borís, convertit ara sí definitivament en un personatge i en un episodi mític, fabulós. Carn de ficció.

Candidat a la pantalla, una altra vegada

No és el primer ni serà probablement l’últim cineasta que es fixa en el nostre Borís per portar-lo a la pantalla. La catalana Assumpta Serna ja ho va intentar dos decennis enrere, i ara és el torn del madrileny Luis Arenas, director de filmografia incipient –un curt, La broma, i un llarg, diu, Estoy como nunca–, que aquesta setmana ha visitat el país per trepitjar els escenaris del cop de Borís. A ell el que li interessa és la voluntat i la capacitat d’un apàtrida com Skossyreff, nascut a Vilnius quan l’actual capital lituana formava part de l’imperi rus, i que va viure successivament a França, Bèlgica, Espanya, Portugal i Alemanya –i Andorra, és clar– per construir-se una identitat més o menys fabulosa. Li interessa també explorar l’origen i naturalesa del poder: “Els mecanismes de la legitimitat: quines promeses, quines esperances va saber transmetre als andorrans del moment?”

Tot això, des de la convicció que entre Borís i Andorra hi ha un vincle tan íntim com el del Quixot amb la Manxa, amb atenció especial als secundaris –començant pel subsíndic, l’únic que segons el relat oficiós no es va deixar enredar per Borís, i acabant per la reina Florence–: “Vull saber per què va venir, què hi van veure els andorrans i com el recorden avui: un vividor, un visionari, un oportunista, un supervivent?” Serà ficció, això sí, però de moment no té ni pressupost ni calendari.