Boris, quan quasi va ser una pel·lícula

Morell exhuma el guió perdut sobre Skossyreff que Antoni Ribas pretenia portar a la pantalla després de ‘Victòria’.

“Per un petit coll apareix Boris Skossyreff. Primer el cap, després el tronc i a la fi, tot sencer. Camina camps a través. És un home alt, elegant, amb aires d’home de món, ben vestit, esportiu. Porta una maleta fosca i de tant en tant se la canvia de mà. La seva imatge és la de l’autèntic aventurer...”

És el que té buidar una biblioteca amb mig segle llarg de vida, convertida ja en un derelicte: de tant en tant apareixen tresors que ningú no sap com han arribat fins allà. Ni el seu propietari. Ho ha comprovat les últimes setmanes Antoni Morell, des que a l’octubre va cedir a la Massana el seu monumental fons bibliogràfic. Una operació que s’allargarà encara uns mesos, que culminarà –és clar– el dia que apareguin els manuscrits de les seves obres cabdals –Set lletanies de mort, Boris I, rei d’Andorra i La neu adversa– però que ja ha començat a donar fruits diguem-ne col·laterals. I també sensacionals: per exemple, una carta datada el setembre del 1982 en què el poeta i orientalista James Kirkup –ja saben, l’últim blasfem d’Albió, que el 1975 es va instal·lar a les Bons i allà es va quedar fins al seu traspàs, el 2009– li avança la imminent publicació al Times Literary Supplement, suplement literari del Times i el rien ne va plus del gènere, d’una antologia de poesia andorrana. A càrrec del mateix Kirkup, és clar. Una antologia que no figura al catàleg de la Biblioteca Nacional i que constitueix des d’ara mateix un petit misteri que caldrà resoldre.

Però el plat fort d’aquesta primera incursió és el guió d’una versió del Boris I que Antoni Ribas (1935-2007) pretenia portar a la pantalla gran. Som al setembre del 1986, i el director català, que deu anys abans havia donat la campanada amb La ciutat cremada, acabava d’enganxar-se els dits amb Victòria i estava a punt d’embarcar-se en Dalí, amb d de Déu. Entremig s’hi podia haver colat Borís I. S’hi havia d’haver colat, de fet, si hem de jutjar pel dossier que conserva Morell, amb la memòria del projecte, dues propostes de guió –el que tècnicament es coneix amb el nom de tractament cinematogràfic– i l’anunci que Enric Gomà –el pare de Poble Nou, per entendre’ns– està treballant en el guió.

De seguida hi tornem, a veure com hauria sigut aquest Boris de cine. Però diguem abans que Morell va ser el primer sorprès per l’aparició de la carpeta amb la documentació: “Me n’havia oblidat completament”, diu, potser perquè la cosa, tan encarrilada com semblava, es va anar dilatant, Dalí es va acabar imposant a Skossyreff, i Ribas ja no va tornar a ser el mateix. Recordin només aquella performance, acampada inclosa davant del palau de la Generalitat, per reclamar que el govern català li subvencionés Terra de canons; o Centenari, pel·lícula més aviat infame que el 2002 va rodar (parcialment) entre Escaldes i el coll de la Botella. Als anys 90, a més, qui es va interessar per Boris va ser Assumpta Serna, que volia debutar com a directora amb la peripècia del nostre rei de pega. Tampoc va prosperar, i això que –recorda Morell– l’actor cridat a encarnar el bon Boris era Christopher Lambert, que a l’època encara vivia dels rèdits de Los inmortales.

Però tot això és més o menys conegut. La notícia és el protoguió de Ribas, que incloïa fins i tot un “pressupost orientatiu”: 118 milions de pessetes. El director diu que vol anar una mica més enllà de la convencional pel·lícula històrica, que té al cap “un film d’acció, proper al gènere d’aventures, una paràbola sobre el poder”, diu, que incorpora també una reflexió sobre la “capacitat de seducció d’un foraster” –Borís, és clar– i la disposició de tot un poble a deixar-se enredar per aquell visionari que els prometia l’oro i el moro.

A Ribas li interessava explorar i explotar l’enfrontament entre els dos partits en què es divideix la població: els partidaris de Boris, amb el síndic, Pere Torres, al capdavant, i els seus detractors, encarnats pel Cinto, l’home “prudent, de seny, que toca de peus a terra” i que no es deixa entabanar pel que considera un pur oportunista. Amb certa visió empresarial –s’hi intueix la idea de vendre el projecte a possibles inversors locals– ho plantejava també com un viatge en què l’espectador acompanyaria Boris en el “descobriment del paisatge, els homes, les institucions, les tradicions i la vida quotidiana de l’Andorra del 1934”.

També d’una certa andorranitat: l’equilibri constant entre les dues potències veïnes, encarnat en la prudència i el seny de Cinto i que explica la construcció i supervivència del país. I tot plegat, amanit amb unes dosis homeopàtiques d’aventura, intriga i, és clar, el clàssic triangle amorós, amb Boris en un vèrtex i, als altres dos, Florence i Odile, l’amant americana i l’esposa legítima i francesa: totes dues, aspirants al títol de reina consort. També en aquest cas recorda Morell un nom: el d’Emma Quer, actriu catalana de subproductes eròtics que després es va convertir en l’esposa de Ribas...

La pel·lícula, en fi, s’hauria rodat “fonamentalment a Andorra”, diu Ribas, però amb escapades a la Seu, Mallorca i França. I tot i que el director afegia a la novel·la “fets, actituds i matisos completament originals”, l’efímer rei acabava com sabem. És a dir, a mans de la guàrdia civil: “El camió que condueix Boris a la presó corre per la carretera entre els prats i els congosts. Sona una música lenta, solemne, com una marxa.” Fi.