Diari digital d'Andorra Bondia
Anys 40: la rectoria, el Quart i Sant Esteve; cal Coletes, amb la Poste, i a la dreta, casa Rossell, cal Sabater i cal Cintet.
Anys 40: la rectoria, el Quart i Sant Esteve; cal Coletes, amb la Poste, i a la dreta, casa Rossell, cal Sabater i cal Cintet.
1957: la plaça, convertida en aparcament, amb casa Rebés com a eix de l’espai.
1957: la plaça, convertida en aparcament, amb casa Rebés com a eix de l’espai.

Brevíssima biografia del rovell de l’ou


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Postal APA (Col·lecció Miquel Sánchez Baños) / Fèlix Peig (Arxiu Nacional)

David Mas repassa mil anys d’història de la plaça Benlloch, el quilòmetre zero oficiós del país, sosté l’historiador.

Per què la plaça Benlloch es troba precisament on es troba? De quan data, aproximadament, la seva configuració actual? Quin és l’edifici més antic dels que han sobreviscut fins als nostres dies? Mereixeria ser protegida amb alguna de les figures especials que preveu la llei del Patrimoni? De fet, com és possible que encara no ho estigui, de protegida? Segur que en alguna ocasió s’han fet aquestes i probablement altres preguntes sobre l’espai que David Mas defineix com el quilòmetre zero oficiós no només de la capital, sinó també del país. Doncs si és així, estan de sort perquè l’historiador lauredià hi posarà una mica de llum en la conferència que sota el títol Història i evolució de la plaça Príncep Benlloch impartirà aquest vespre a la Biblioteca Nacional.

Primer, el començament: Mas sosté que la plaça no és més que l’eixamplament del camí ral, que hi desemboca des de l’antic carrer de la vall, el travessa i surt pel cap del Carrer en direcció a les Canals, Meritxell i la Creu Grossa, a Príncep Iglesias, on es bifurcava. Molt probablement, especula, existeix des de l’alta edat mitjana, posem que entre els segles IX i X, que és de quan daten les primeres referències documentals a l’església d’Andorra la Vella. El difícil, però, és determinar l’ordre: el camí ral va passar per aquí perquè ja hi havia un espai que hi feia les altes funcions que tradicionalment exercia la plaça major, o la plaça es va anar estructurant al voltant d’aquest punt concret del camí ral? Impossible de donar una resposta concloent, admet.

Es tracta, en qualsevol cas, de la típica plaça de poble, que hi ocupa un espai central i on es concentren, diu, “els serveis civils i religiosos, així com l’activitat comercial, seguint la pauta establerta pel fòrum romà”. A la plaça Benlloch es compleixen tots aquests requisits. Es complien, vaja: hi havia l’edifici del Quart –on avui s’aixeca el Comú– i relativament a la vora, Casa de la Vall, l’epicentre polític del país. Hi ha l’església, que a diferència de la Massana, Ordino i Canillo, per exemple, es va erigir en un lloc ben cèntric i no en un extrem del poble; la primera farmàcia –a ca l’Apotecari, l’edifici encara existeix–; la primera clínica –la del Doctor Vilanova, on avui hi ha el Chester, precedida per la que als primers anys 40 va obrir el doctor Trias en un pis de la casa Rebés–, els serveix de Correus (a ca l’Eduardo) i la Poste (a cal Coletes), els primers telèfons públics i fins i tot el primer sortidor de benzina, al davant del Quart.

Hi havia també la carnisseria comunal –i atenció, que Mas sospita que la fresquera de l’establiment podria haver sigut, només podria, el forat que avui diem que va ser l’antiga presó– i aquí tenien lloc tant els mercats com també les fires. Encara més: a la plaça és on es llegien i també on s’executaven les sentències –el cadafal s’havia d’aixecar segons el Manual Digest al davant de la rectoria, on avui hi ha el Comú, tot i que –recordin– el fratricida Pere Areny, el nostre últim condemnat a mort, va ser executat al cementiri vell: era ja el 1943.

Aquesta centralitat es va accentuar encara més amb el traçat de la carretera, que va arribar a la capital l’agost del 1913, sota el pontificat del bisbe Benlloch. D’aquí ve el nom de la plaça, gentilesa del Consell General, així com la placa i el monument que encara avui evoquen aquella gesta: busquin-los a la façana de Sant Esteve. Però aquell magne esdeveniment, adverteix Mas, va ser el principi de la fi de la plaça tal com havia sigut durant prop d’un mil·lenni: de punt de trobada es va convertir en lloc de pas, condició que es va accentuar als anys 60, quan es va convertir en el primer aparcament a l’aire lliure de la capital, i que no es va revertir fins a la remodelació total de l’espai, amb la construcció del nou Comú, als primers anys 80.

Una protecció necessària

D’acord, però, quan hem d’entendre que neix, la nostra plaça Benlloch? Mas opina que en l’actual configuració no va més enrere de la primera meitat del segle XIX, i que l’edifici més antic és l’antiga casa Rossell –que no és cal Cintet, sinó la de la cantonada, amb la característica balconada. Ho afirma a partir del fris de pedra que s’ha conservat a la façana, amb una escena de caça i una inscripció –el mongrama de Crist, IHS, seguit de les lletres alfa i omega, Crist de nou segns la simbologia cistiana– escrita amb caràcters de tradició gòtica, probablement del XVI o del XVII. Casa Molines data del 1745; casa Guillemó, del 1809, i cal Cintet –la segona, erigida originalment pels Areny-Plandolit– del 1843. En aquest moment del XIX, diu Mas, es tracta ja del rovell de l’ou, l’espai urbà pereferit per les grans famílies del país, que, si no hi tenen casa, n’hi compren o se la fan seguint els models arquitectònics de la Barcelona burgesa: d’aquí el toc neoclàssic, per no dir noucentista, dels edificis, als antípodes de l’arquitectira vernacular i de muntanya.

Amb el boom de mitjans del XX, en fi, la plaça Benlloch es queda petita i li surten “satèl·lits” al voltant: són les places noves que lenvolten: les Arcades i la plaça Rebés, que fins aleshores havien sigut horts i terreny agrícola, i finalment la plaça del Poble, construïda sobe el no-res. Tot pegat configura, conclou, un espai únic al país, d’indubtable valor urbanístic i arquitectònic, testimoni del creixement del país, però també històric, pels esdevenimemts de què ha sigut escenari, i sobretot, sobretot, identitari.

Amb tot el que precedeix, sorprèn encara més que ni la plaça ni cap dels seus edificis figuri a l’inventari de Patrimoni i disposi per tant de la protecció afegida que confereix la inscripció. Com és que no s’ha fet, aquest pas? “La veritat és que no ho sé, tot i que considero que caldria protegir-la, com protegim una església romànica”. El cert, recorda, és que en la situació actual el ministeri no hi té ni veu ni vot, perquè l’únic edifici avui protegit és l’arxiprestal de Sant Esteve, i encara amb l’entorn cautelar de 20 metres –és un dels cinquanta llargs que Cultura té pendents. Sent molt generosos, amb prou feines arriba a mitja plaça. Més enllà d’aquí, els propietaris poden fer sobre el paper el que vulguin (i les disposicions del Comú permetin).

Andorra
David Mas
Biblioteca Nacional
plaça Benlloch
Casa Molines
Casa Cintet
casa rossell
ca l'apotecari
ca l'Eduardo
cal Coletes
casa Guillemó
Número de vots: 148
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic