Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Brossa, Capvespre, Incomunicació, Andorra Telecom, Olga Gelbaert, Vicenç Mateu, poema corpori, pema visual, escultura pública
Andorra, Brossa, Capvespre, Incomunicació, Andorra Telecom, Olga Gelbaert, Vicenç Mateu, poema corpori, pema visual, escultura pública

Brossa s’instal·la al Consell


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

Era fins ara, i amb el permís de la destral aquella que va desaparèixer el 2008 de Coprínceps per ressuscitar al març a Engolasters, l’escultura amb més mala sort de la nostra via pública. Fins ahir, que Incomunicació va reaparèixer com per art de màgia al vestíbul inferior del nou Consell General: a l’accés al parlament des de la plaça Lídia Armengol, per entendre’ns. Restaurada i tot. No està gens malament per a una obra que al febrer alguns es van témer condemnada als llimbs del magatzem de Patrimoni. Doncs resulta que no. Reconeixia ahir la ministra Olga Gelabert que, una vegada retirada de la placeta d’Andorra Telecom on el Govern la va plantar el 1994, “no acabàvem de trobar-li l’espai idoni”. Fins que al síndic, Vicenç Mateu, se li va encendre la llumeta i li va oferir un parell de racons.

L’escollit ha sigut finalment el vestíbul de Lídia Armengol, que –la veritat– no llueix tant com el de la plaça del Consell i que una majoria de ciutadans fins i tot deu ignorar que existeix, però que ha permès recuperar una peça única, excepcional: es tracta d’un dels 23 poemes corporis –ni un més, ni un menys– creats per Joan Brossa (Barcelona, 1918-1998). Va ser adquirit pel ministeri de Cultura el novembre del 1994, just després de l’exposició Entre les coses i la lectura que li va dedicar la sala de Govern a bombers –allò sí que eren exposicions, però aquesta és una altra història–, i és l’única obra de Brossa present al país. Que se sàpiga, és clar.

El contracte, recordava ahir la ministra, es va firmar l’11 de novembre d’aquell any, i el Govern va abonar exactament 725.000 pessetes per una peça que inicialment va ser batejada amb el nom de Capvespre però que en algun moment entre el 1995 i el 1996 algú va tenir l’ocurrència –d’altra banda, encertadíssima– de retitular com a Incomunicació, que és com la coneixem avui. Per dir-ho breument: una taula de bronze tallada per un mur de totxo vist que separa els dos hipotètics interlocutors. Senzill, directe i eficaç. I una metàfora essencialment visual del que predica el títol.

Per a la petita història de l’obra, resulta que Brossa va utilitzar com a motlle una antiga taula que formava part del mobiliari del barber d’Ordino, que es veu que antigament vivia on avui s’aixeca l’Auditori. Davant de la seu d’Andorra Telecom, en fi, la peça explotava la proverbial ironia de l’autor. Per no dir-ne mala bava. I el mateix es pot dir del nou emplaçament: “Brossa era una persona essencialment lliure, amant de prendre’s les coses amb una certa distància. Pensem que li hauria agradat veure-la plantada en un lloc que hauria de ser el paradigma del diàleg, el contrari de la incomunicació.”

¿Que ha quedat un pelet apartada, com una raresa per a connaisseurs? No ho veu així el Molt Il·lustre Senyor Síndic: “El vestíbul és un espai tancat, és cert, però que es troba en un edifici públic i per tant és accessible a tothom.” I lloc de pas habitual per als consellers generals –a la mateixa planta es troben els despatxos dels grups parlamentaris– així com dels membres del Govern quan es dirigeixen a la sala on tenen lloc les compareixences públiques, i dels treballadors i usuaris d’institucions com el Raonador del Ciutadà, l’Agència de Protecció de Dades, el Tribunal de Comptes i la biblioteca Martí Salvans. Amb un últim punt a favor, diu Mateu: que el fet d’estar ubicada en un espai tancat li evitarà –com a mínim, sobre el paper– de ser objecte de les gamberrades que van estar a punt d’acabar amb Incomunicació a l’antic emplaçament: assenyaladament, els petards de Sant Joan, que havien deixat els totxos com un colador.

De fet, i després d’anys de denúncies a la premsa, el ministeri va restaurar la peça el 2013 –va construir una paret de totxo nova de trinca. Això no va impedir que al febrer hagués de retirar-la definitivament; en aquest cas, per culpa de les obres d’El Núvol, la nova seu de la companyia. I li vam perdre la pista. Fins ahir.

La maledicció d’Andorra Telecom

Ho deia ahir el mateix síndic: a l’antic emplaçament de l’obra, davant d’Andorra Telecom, hi havia una “sobreabundància” de mobiliari urbà que en dificultava la contemplació. De fet, els últims temps hi havia proliferat una heterogènia i pintoresca rècula d’elements: fanals, plafons, pirulís, banderes, bancs, arbustos i papereres, fins i tot una estupenda renglera de contenidors d’escombraries, en un involuntari pseudohomenatge a l’artista. Aquesta inflació d’estructures, juntament amb la incúria i l’abandonament, van portar el cas primer a la premsa i després a la Fundació Joan Brossa, l’entitat que vetlla per la conservació i difusió de l’obra del poeta, que va elevar una sonora queixa davant del ministre, aleshores Albert Esteve: “Està en un estat deplorable, no hi ha dret que el Govern en permeti l’arraconament per tanques publicitàries i no en repari els desperfectes.” Oli en un llum: la carta portava data del 21 de febrer del 2013, i cinc mesos després la peça lluïa nova de trinca. Ara, Incomunicació torna a figurar amb totes les de la llei al costat dels altres poemes corporis de Brossa, inclòs Record d’un malson, dedicat –és un dir– a Josep Maria de Porcioles, exalcalde de la Barcelona franquista... i jutge d’apel·lacions d’Andorra entre el 1944 i el 1981. Quines voltes que fa la vida.

Andorra
Brossa
Capvespre
Incomunicació
Andorra Telecom
Olga Gelbaert
Vicenç Mateu
poema corpori
pema visual
escultura pública
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic