Busquem poetes, no cal obra publicada

La Fada Ignorant ressuscita ‘Veus’ i obre l’escenari a creadors de totes les disciplines: la cita és el 15 de novembre.

A Veus hi havien passat coses ben pintoresques: des que el poeta Nacho Mayo conegués per culpa d’un recital seu a qui amb el temps s’havia de convertir en la seva dona, fins que l’actor i joglar Joel Minguet, en l’època que es va instal·lar entre nosaltres, se’n convertís en un semihabitual i acabés compartint escenari amb Richard Imbernón. O que s’hi deixés caure en les seves escapades andorranes el cantautor madrileny Javier Álvarez, que als 90 va tocar el cel de Los 40 Principales –venia de tocar al metro!– i al decenni següent va tornar a l’underground d’on probablemet no havia d’haver sortit mai.

“Aquestes performances improvisades eren el millor, perquè mai no sabies què en sortiria: pujava un, pujava l’altre, i entre tots dos creaven una cosa totalment nova, única, diferent”. Ho recordava ahir el mateix Invernón i amb legítim orgull de pare, perquè va ser ell qui el 2008, tot just oberta la Fada, li va prendre la paraula a Toni Fernández, l’ànima de local, i entre tots dos van habilitar cada últim dimecres de mes com una mena de jam on tenien cabuda totes les disciplines: música, pintura, poesia... El que fos.

L’invent va tenir una vida considerable si tenim en compte l’escassa, per no dir nul·la tradició, i va servir perquè hi fessin les primeres armes literàries algunes de les veus més insòlites del nostre panorama poètic. Mayo ho deia ahir sense manies: “Vaig començar quasi per casualitat: sabien que escrivia cosetes, em van convidar una nit, em van insistir que pugés a l’escenari... i en fi, crec que no exagero si dic que és gràcies a Veus va començar tot, que sense la Fada no hauria publicat els meus dos llibres de poesia”. Martín Blanco potser no és tan taxatiu, però va ser precisament en una de les últimes cites de Veus, el juliol del 2016, quan es va metamorfosejar en poeta. El juliol passat s’estrenava amb Dos calaveras.

Amb el temps, és clar, es va anar convertint en un reducte estrictament líric: “Al final érem sempre els mateixos quatre o cinc, i es va perdre el sentit original, que era oferir als creadors un espai on compartir la seva obra”. Van acabar baixant la paradeta, i la sinuosa trajectòria de la Fada, aquells mesos que va semblar que tancaria, tampoc no convidava a l’optimisme. Però vet aquí que primer va ressuscitar el local –d’això ja fa un any– i ara torna el cicle Veus. Amb novetats siginificatives –en lloc de l’últim dimecres de cada mes, es traslladarà als dijous: de moment s’estrena el 15 de novembre, la pròxima cita dependrà dels assistents– i amb la decidida voluntat de tornar als orígens i de donar un cop a la taula: “Talent, n’hi ha”, diu Mayo. “Això és com la vida extraterrestre. El problema és saber buscar-la. Si no la trobem, és perquè no ho fem prou bé. Hi ha molta gent que escriu però que no ho ha mostrat mai en públic. Primer de tot, perquè potser no sap ni que existeixen un local com la Fada i un espai com Veus. Aquí tindrà l’oportunitat de contrastar el que escri, superar les inseguretats que tots tenim quan comencem, i comprovar la reacció del públic- És una estupenda oportunitat”.

Crida a la participació

La mecànica, hi torna Imbernón, no pot ser més simple: no cal ni aputar-se només aparèixer pel local. Cada autor llefeix tres o quatre textos –que no cal ni que siguin propis– i si hi ha quòrum, es repeteix ronda: “La veritat és que tot plegat és força anàrquic, i diria que l’esponraneïtat és un dels ganxos de Veus: se sap quan comença, però no quan acaba, ni com!”

A la primera cita de la represa no hi faltaran els fundadors, amb Imbernon al capdavant. Però confia que s’hi apuntin les oves generacions que avui poblen les aules del batxeillerat artístic però que per edat no van arribar a temps de la primera època de Veus: “Els hem de fer saber que no estan sols, que aquí tenen un escenari on compartir les seves inquietuds, i que ningú els jutajarà: es tracta de pujar i dir-hi la teva”.

És el que Elena Aranda, lectora professional i formadora d’escriptors, predica als seus alumnes: “El poeta és habitualment una bestiola tímida o timidíssima, que sol tenir pànic a dir la seva obra en públic. Però si tot acaba bé i veu la seva obra publicada, haurà de passar pel tràngol, així que millor començar a enternar-se en un ambient íntim, recollit i finalment tan favorable com és la Fada”. Es tracta de perdre la por, de llançar-se a la piscina, diu, “i també de sentir-se autor”: hi ajuden molt la l’escenografia –la butaca de vellut vermell, la tauleta, la copa– i la concurrència, “normalment gent que escriu o que té ganes de fer-ho”. Conèixer altres autors en la teva situació semiclandestina, diu Aranda, és reconfortant. I llegir en veu alta, i sobretot en públic, és un molt recomanable exercici per comprovar si els teus escrits funcionen... més enllà de la teva zona de confort.

Per saber si tot el que precedeix és més o menys així, la cita és el 15 de novembre a Veus. Preparin algun poema. I perquè es facin una idea del que hi poden trobar, aquí van uns versos de Mayo: “Es duro el oficio/ de poeta maldito,/ gastando la juventud/ en desabrochar sujetadores/ con una sola mano.” L'esquerra, per cert.