Ca les Monges: èpica a peu de pàgina

Tenien els dies comptats, ja ho sabíem, i dimecres passat va començar el compte enrere, amb els 180.000 euros que el Govern ha proveït per enderrocar-les: ens referim a la Casa del Benefici i ca les Monges, dos dels edificis amb més sabor del centre històric de la capital. Sobretot el segon, de seguida ho veurem. I abans que la picota se’ls endugui, evocarem el que possiblement és el capítol més èpic de la seva història de la mà de Casi Arajol, que va néixer, quina casualitat, just al davant: a l’hostal del Cisco de Sans.

Un primer equívoc que cal desfer abans de continuar: una cosa és la Casa del Benefici, i l’altra, ca les Monges. És veritat que formen part del mateix complex des que el Consell General va adquirir totes dues finques, posem que als primers anys 60 –les dates ballen–, hi va obrir l'escola i després hi va instal·lar els despatxos oficials: "Quan un pagès deia que anava a pujar escales sabíem bé què volia dir: anava a veure el cap de Govern, que tenia el despatx a la quarta planta". s’hi van quedar fins a la construcció de l’actual edifici administratiu, el 1987. Però resulta que de la Casa del Benefici amb prou feines en quedava, ja als anys 30, quan la va conèixer el Casi nen, una mena de cobert molt precari que els Ciscos de Sans traginers –l’avi i el besavi del nostre Casi– feien servir per guardar-hi els matxos.

Se’n deia Casa del Benefici, molt generosament, perquè en algun moment hi devia haver hagut, sí, una casa propietat de la rectoria. Només en quedava el nom i algun pedaç de mur, i les rendes que generava anaven a parar a la butxaca del mossèn, diaque o beneficiat de torn. N’hi havia d’altres, de cases dites del benefici: a la d’Escaldes, per exemple, que probablement es trobava prop del que queda de la fàbrica de llana, s’hi va refugiar el bisbe Caixal el juliol del 1874, en plena carlinada. I quasi el pelen: certa nit un individu que no va ser identificat mai va disparar dos trets de trabuc contra l’edifici. I l’excel·lentíssim senyor bisbe va considerar més segur tornar a Palacio, a la Seu. Natural.

Però aquesta és una altra història. La Casa del Benefici de la capital era als anys 30, quan el Cisco de Sans la llogava com cort per a les bèsties, poc més que una era. I això és el que el Consell General va comprar: sobre les restes d’aquella primitiva Casa del Benefici hi va aixecar les dependències que primer va ocupar el Consell General, després el Govern i, finalment, de nou el Consell General –els grups parlamentaris– fins que l’erecció del nou parlament en va firmar la sentència de mort. En algun moment d’aquesta història, quan la porta diguem-ne noble encara era oberta –després la van retallar fins convertir-la en el finestró actual– als baixos de l’edifici s’hi va instal·lar el Sindicat d’Iniciativa. Un edifici, en fi, sense especial valor –diu l’arquitecte Enric Dilmé, autor d’un inventari arquitectònic del país lamentablement inèdit–, construït amb materials humils –rajola vista, de vegades–, que aprofita alguna de les estructures supervivents de fases anteriors i que a la planta baixa es va permetre el luxe d’imitar l’arquitectura del granit, als anys 60 ja francament en retirada.

Una biografia més aviat prosaica que contrasta amb l’èpica que emana de l’edifici veí: ca les Monges –per les monges de la Sagrada Família que hi tenien casa oberta: per això el carrer rep el nom de la fundadora, Anna Maria Janer– va tenir un paper destacadíssim en els primers temps de la Guerra Civil Espanyola. Ho explica Francisco Javier Galindo a La Seu, 1936: resulta que entre les desenes, probablement centenars de refugiats que en les primeres setmanes de la guerra van fugir de l’anarquia que s’anava imposant a la Seu i comarca s’hi compten les catorze novícies –i la mare superiora– del convent de la Sagrada Família.

Totes quinze van passar cap a Andorra el 27 de juliol de 1936: es van refugiar, és clar, a ca les Monges. S’hi van quedar fins al 4 de setembre a la matinada, que van embarcar rumb cap a Itàlia: “Subimos a un autocar cuyo chófer, dueño del mismo, era un próximo vecino de nuestras religiosas en Andorra, persona para nosotras de toda confianza”, diu una de les novícies en una carta datada el març següent a Buenos Aires. “Le acompañaba otro chófer por si ocurría alguna avería en un viaje tan largo.” El xofer titular era, és clar, Casi Arajol pare, i el destí final, Gènova, on van arribar sense novetat amb la intenció de saltar cap a l’Argentina. Ca les Monges va prestar, doncs, un discretíssim servei humanitari abans de reconvertir-se en escola, probablement a finals dels anys 40.

Val a dir que en aquells mesos van ser freqüents les expedicions de refugiats que Arajol pare, a bord del Berliot de la Hispano-Andorrana, conduïa fins a Tolosa; aquí els recollia un altre autocar que els traslladava fins a Sant Sebastià, aleshores zona franquista. Tot això, en fi, es perdrà en el temps com les llàgrimes a la pluja, per dir-ho a la manera de Rutger Hauer a Blade Runner. Així que potser val la pena que hi pensem la pròxima vegada que passem per davant de ca les Monges. Ben aviat no en quedaran ni les pedres.