Cal Gastó tenia premi

Retoc coordina la restauració d’una insòlita estampa de mitjans del segle XIX recuperada a la casa pairal del Tarter..

Segur que ho recorden: cal Gastó del Tarter va ser elevada la tardor passada a l’inventari general del patrimoni. Notícia considerable per dos motius: el primer, perquè es tracta d’un dels exemplars d’arquitectura vernacular més antics que han arribat fins a nosaltres –les primeres referències documentals són del segle XIV i l’aspecte actual es remunta a la intervenció del 1828, que li va afegir la balconada de pedra. De l’altra, perquè aquesta casa pairal va ser l’agost del 1943 escenari del fratricidi que va acabar amb l’afusellament de Pere Areny, l’últim reu executat a casa nostra. Des de llavors, en fi, la casa havia quedat buida, fins que ara fa dos anys la propietat va decidir reformar-la amb la possible intenció de convertir-la en una casa de turisme rural. Ja es veurà.

El cas és que el 2018 hi va tenir lloc una primera intervenció, i aquest curs se n’han recuperat els béns mobles. Entre ells, l’excepcional estampa que tenen aquí al costat, i que Retoc, el taller de la restauradora ordinenca Mireia García, s’ha encarregat de tornar a la vida. Excepcional per les notables dimensions –fa 66 per 42 centímetres–, perquè anava muntada sobre una bastida de fusta per penjar-la a la paret, perquè va aparèixer juntament amb una desena d’altres estampes de proporcions més modestes i perquè data de mitjans segle XIX. Tot plegat, diu la restauradora, en una casa particular, no en una capella, detall aquest que ens remet a una de les manifestacions més importants de la religiositat popular del XIX, que es vehiculava a través de la imatgeria.

En aquest cas es tracta d’una estampa de la Mare de Déu dels Àngels, advocació potser no tan insòlita com sembla perquè se li té gran devoció a Oliana. Va ser impresa a Metz, capital del gravat francès vuitcentista, per la Imprimérie, litographie et fabrique d’images de Dembour et Gangel, entre el 1840 i el 1852, que és quan aquests dos artesans van formar societat. El cas, diu García, és que quan la van recuperar estava tan ennegrida de la brutícia i els anys que pràcticament no se’n distingien els motius. Un mal estat més habitual en la pintura i els retaules que no en l’obra gràfica, que es conserva normalment millor. No va ser aquest el cas: “L’únic que s’intuïa és que era una estampa mariana, però era impossible saber-ne l’advocació i molt menys llegir-ne el text que ens hauria indicat l’any. Però alguna cosa em deia que valia la pena intentar-ho, i vam incloure’n la restauració dintre d’aquesta segona fase”.

Amb ull clínic, perquè el resultat, com veuen aquí dalt, és espectacular. Han calgut moltes hores de feina al taller barceloní de Berta Blasi, especialitzada en la restauració de documents gràfics. No era només l’espessa capa de brutícia endurida –bàsicament, excrements d’aus– sinó també les pèrdues, que eren importants però que afortunadament no afectaven els personatges centrals de l’obra, la Mare de Déu i els àngels. Com és habitual, i una vegada separada per immersió l’estampa del suport de fusta, el procés es va iniciar amb una neteja mecànica –amb goma d’esborrar i bisturí–, seguida de la immersió en gel per extirpar-ne la brutícia. Seguidament es va aplanar, assecar i laminar –és a dir, omplir els forats amb un paper que en facilita la manipulació i la reintegració de les anomenades llacunes a través del retoc cromàtic. Per concretar: reconstruir la imatge allà on s’ha perdut informació. I atenció, perquè –com adverteix la restauradora– mai no es retoca l’original sinó el paper afegit en la fase anterior.

Admet García que tenia dubtes sobre l’oportunitat d’intervenir una peça que no deixa de ser una obra gràfica, aparentment menor. Però una xilografia també és el fruit d’una feina artesanal, diu amb entusiasme: la planxa original va ser tallada amb gúbia –una feina de filigrana, preguntin a Sergi Mas– i en aquest cas concret acolorida a mà. Per no parlar, insisteix, del valor antropològic que té com a testimoni d’una certa religiositat. I del singular viatge que va fer aquesta estampa fins arribar a cal Gastó des de... Metz!