Cal Guineu d’Aixovall, exemple de colomer ben conservat

La porta està protegida amb una reixa, i el sostre, amb planxes metàl·liques.

No tot han de ser males notícies pel que fa als colomers que han sobreviscut fins a nosaltres. Si ahir donàvem notícia del pèssim estat de conservació del de Rocacorba, a Sant Julià, que rivalitza en deixadesa amb el de Mora, a Canillo, amb l’agreujant que el lauredià és propietat de Govern, avui hem de parlar del colomer de cal Guineu, també a Sant Julià i, com el de Rocacorba, quasi inaccessible. Aquí s’acaben les similituds, perquè la propietat de cal Guineu s’ha preocupat de conservar el que queda del colomer i de protegir-lo mínimament de la intempèrie, col·locant una reixa a la porta que impedeix l’accés a l’interior, i unes planxes metàl·liques al sostre que el protegeixen de la pluja i la neu. Potser no sembla gaire, però és molt més del que el Govern ha fet pel colomer de Rocacorba, i del que la propietat del colomer de Mora ha fet pel seu.

El cert és que el de cal Guineu és segons Pere Canturri un colomer singular. No per l’estructura sinó perquè la porta d’accés està coronada per un arc de pedra en lloc de la clàssica llinda de fusta. Un cas únic entre els nostres colomers. La filera de lloses de protecció que Canturri descrivia fa tres decennis ha resistit i és perfectament observable en dos dels murs. I l’únic que sembla que no s’ha conservat és l’arrebossat amb morter de calç que a principis dels anys 90 encara cobria els murs, o part d’ells. Canturri, en fi, l’adscrivia al que ell anomenava el tipus 2 dels cinc en què havia classificat els nostres colomers. En les seves paraules, “una torre quadrada amb la façana nord més elevada que la seva paral·lela de migdia, i entre l’una i l’altra, el llosat d’un sol vessant a dos nivells diferents que formen un graó i deixen un espai obert a tota l’amplada per envolar-se els coloms.”

La peculiaritat d’aquest tipus de colomer és que sota el llosat més baix s’obria una finestra quadrada, i la filera de lloses en voladís per protegir els coloms dels depredadors s’escalonava seguint els dos nivells de la teulada i el marc de la finestra. Era, en fi, similar al colomer de casa Mora, quina casualitat, i al de casa Mateu de la capital, tots tres avui decapitats. El de cal Guineu, com ja observava Canturri, no té ni la part alta dels murs ni molt menys els llosats amb les finestres per on “s’envolaven els coloms”, per dir-ho amb les seves paraules. L’exemple de cal Guineu, en fi és la demostració física que les coses es poden fer d’una altra manera. I que més que una inversió astronòmica el que cal és tan sols una mica de voluntat.