Diari digital d'Andorra Bondia
Primer pis de cal Pal, amb la cuina i, al fons, la capella, on es conserven pintures murals de temàtica religiosa, probablement del XVIII; en aquest mateix pis, fora de plànol, hi ha una altra peça amb la llar de foc i el fumeral.
Primer pis de cal Pal, amb la cuina i, al fons, la capella, on es conserven pintures murals de temàtica religiosa, probablement del XVIII; en aquest mateix pis, fora de plànol, hi ha una altra peça amb la llar de foc i el fumeral.

Cal Pal, temple de la identitat


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

La històrica casa pairal de la Cortinada s’estrena com a ‘espai de reflexió’ amb un programa d’activitats sobre la pedra seca i una exposició del pintor Jordi Fulla.

Explica Maria Reig que el seu pare, Serafí, va adquirir el 1955 cal Pal de la Cortinada perquè era conscient que es tractava d’una casa pairal única, no només perquè és una de les més antigues del país –les primeres referències són del segle XV– sinó també pel característic colomer emblaquinat i les bigues de fusta que li donen un aspecte alsacià. Del XIX, per cert, com les dues galeries cobertes. Ell era conscient, diu, que l’incipient boom econòmic acabaria cruspint-se bona part del patrimoni arquitectònic vernacular i va voler preservar com a mínim aquell exemplar únic.

A mitjans anys 90 va ser sotmesa a una profunda restauració i es va deixar en stand by. Fins ara, que seguint la visió paterna Maria Reig ha volgut convertir cal Pal en el que en diu un “espai de reflexió”, que va més enllà de la sala d’exposicions i la sala d’actes, i que el que pretén és consagrar-se a l’estudi, conservació i difusió dels elements del patrimoni cultural i natural que han anat configurant al llarg dels segles la identitat andorrana, abans que la globalització no els acabi diluint. Per dir-ho en les exactes paraules de Maria Reig: “Tot allò que ens fa diferents d’altres valls pirinenques veïnes com el Pallars o l’Aran”.

I com es concreta aquesta declaració de bones intencions? Doncs amb un programa d’activitats de periodicitat biennal que es consagraran a una temàtica específica. Per començar, la pedra seca, que dit així pot semblar una elecció capritxosa, quasi marciana, però que té tota la coherència si tenim en compte –com apunta l’historiador Xavier Llovera, l’ideòleg d’aquesta primera proposta, i que el 2 de gener, ja que en parlem, es reincorporarà al servei de Patrimoni– que es tracta d’una tècnica mil·lenària, de la qual s’han trobat vestigis des del Neolític fins als segles XVIII i XIX, passant per l’Edat del Bronze, el període romà i l’Edat Mitjana.

Un patrimoni riquíssim que es calcula que integren prop de 600 estructures –entre cabanes, orris, murs, pletes, fresqueres, rasers, feixes, camins, carboneres i fins i tot un forn– de les quals dos centenars ja han estat catalogades i que ha contribuït decisivament a configurar el paisatge de la nostra alta muntanya. La pedra seca –que consisteix, ras i curt, a aixecar estructures amb el material més a l’abast, posant una pedra al costat de l’altra, i una pedra a sobre de l’altra, sense lligar-les amb cap mena de morter, ni fang ni molt menys ciment– ha experimentat els últims temps, afegeix Llovera, una mena de boom acadèmic, amb una vintena d’associacions dedicades al seu estudi només a Catalunya, per fer-nos-en una idea. No només això: el Centre National de la Recherche Scientifique francès hi dedica un grup d’investigadors, i mitja dotzena de països l’han postulat perquè la Unesco la inclogui en la llista del patrimoni immaterial de la humanitat i la inicitiva –vaticina Llovera– “té altes possibilitats de prosperar en la pròxima reunió del patrimoni mundial”.

Així que cal Pal s’estrena amb la pedra seca i un projecte que sota el lema Primera pedra inclou d’entrada una exposició del pintor igualadí Jordi Fulla, que amb la col·labració de la Fundació Vila Casas va iniciar el 2015 un projecte inspirat, és clar, en les construccions de pedra seca catalanes que ell interpreta, diu, com un “espai de pensament, la mínima unitat constructiva que dóna com a resultat una cabana, un refugi”. Són una quinzena d’obres –acrílic sobre tela i fusta: pintades amb aerògraf– d’apariència hiperrealista però no ho diguin en veu gaire alta. De fet, ell es veu més com el constructor que com un pintor, i per això cada obra la concep com si estigués bastint una estructura: “Que el resultat sigui més o menys figuratiu no m’interessa en absolut; el que m’interessa és el procés constructiu”.

Dit això, sàpiguen que, si s’ho proposen, podran comptar les pedres i pedretes de cada orri i de cada cabana. A cal Pal hi ha retratat les que s’ha anat trobant a la coma del Forat, a Munturull, Prat Primer, el Cubil, la Rabassa i Costa Seda. S’hi quedarà dos anys, l’exposició, així que no cal que corrin, i en paral·lel cal Pal acollirà activitats relacionades amb la pedra seca, tallers, conferències i reunions d’experts per reflexionar –apunta Llovera– sobre quins d’aquests sis centenars d’estructures s’han de preservar, i quina és la vigència i el futur d’una tècnica essencialment sostenible i per tant a to amb l’època.

Aquest programa s’anirà desgranant els pròxims mesos, així com l’aplicació per seguir sobre el terreny l’inventari de pedra seca. Tot plegat, molt prometedor. Però de moment, no es perdin la visita a cal Pal, un autèntic festival arquitectònic i tota una primícia perquè no havia obert mai abans al públic, i la restauració impecable ha respectat el regust genuí dels espais, començant per la cuina, amb la llar de foc i el fumeral monumental, la capella adjacent, també dita l’habitació del bisbe i que conserva les traces d’una decoració mural de tipus religiós, el menjador i el cap de casa, per no parlar del mobiliari, amb l’escudeller –que passa per ser un dels més antics del país–, el rellotge de peu, l’armari-arxiu i les bigues de la coberta, amb rares representacions de rostres humans.

Reneix cal Pal, doncs, i com probablement mai hauria imaginat Bernat Escoter, vicari de la Massana, que el 1435 la va cedir en donació a Joan Pal d’Ordino, donant peu a una continuïtat familiar que es va extingir quan l’últim propietari, Antoni Torres, la va vendre el 1955 a Serafí Reig. No s’ho perdin: es faran un favor.

Andorra
Ordino
la Cortinada
Reig
cal Pal
pedra seca
Fulla
Llovera

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

El títol no és apropiat i no correspon al text de l'article. Com bé ho diu la Sra.Maria Reig: “Tot allò que ens fa diferents d’altres valls pirinenques veïnes com el Pallars o l’Aran”. Quan parlem de patrimoni cultural parlem de singularitat, de diferència i per tant de diversitat cultural. Cap identitat es pot definir com un temple, quelcom d'intocable, sagrat o pur. La identitat sempre és diversa i canviant.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte