Cal Ribot entra al quiròfan

Arrenquen les obres de sanejament de la casa pairal més antiga del país; s’allargaran fins al setembre.

Tres anys, tres, han passat des que Josep Santuré va llançar l’alerta: cal Ribot amenaçava ruïna, deia la tardor del 2015, immediatament després d’una jornada de portes obertes que va permetre el ciutadà conèixer-ne l’estat de primera mà. Suficient per comprovar que Santuré no exagerava, amb la xemeneia monumental apuntalada amb una bastida, un sector del llosat aixecat i filtrant perillosament la humitat, i un pany del mur de l’era lluint una inquietant panxa. Tan inquietant, que va acabar cedint al gener, després d’un episodi de nevades intenses. Per això va ser tan oportuna la jugada del ministeri, que va obrir una convocatòria extraordinària de subvencions per a la conservació del patrimoni immobiliari que, si no es va concebre pensant expressament en cal Ribot, ho semblava.

D’aquí van sortir els 40.000 euros que, junt amb una quantitat igual aportada per la propietat, han permès que la setmana passada comencessin les obres de sanejament de la que Patrimoni considera la casa pairal d’estil tradicional més antiga que es conserva al país. Segur que ho recorden, perquè n’hem parlat unes quantes vegades: es va construir entre el segle XV i el 1724, data de l’última ampliació, i des de llavors que no s’hi ha tocat res, de manera que conserva l’estructura original i, fins i tot, el mobiliari que hi van deixar els últims, els padrins de Santuré, que hi van viure fins als anys 50.

La intervenció, en fi, s’allargarà tres o quatre mesos –diu l’arquitecte Enric Dilmé, que la dirigeix– i consistirà exactament a retirar la coberta de l’era, la pota de la T que dibuixa el complex de cal Ribot, i que n’és a la vegada la part més antiga i la més deteriorada; acabar de retirar les pedres del pany de mur de la mateixa era que va cedir al gener; estintolar les parets exteriors, i consolidar la llar de foc i la xemeneia, apuntalades des que el 2010, i a conseqüència d’unes nevades especialment intenses, en va cedir un mur. Tant el mur com la coberta de l’era es tornaran a reconstruir. En el primer cas, amb la mateixa pedra que es retiri; en el segon, molt probablement amb pissarra nova perquè –diu Dilmé– pesa menys, és més fàcil de col·locar i, per tant, més econòmic, i a més les lloses actuals s’han anat amuntegant a la teulada de l’era sense ordre ni concert: “Més que col·locades, pràcticament estan llançades”. Abans se’n comprovarà l’estat de les bigues i de la tisella –el tauler de fusta sobre el qual es distribueixen les lloses– i es canviaran les que estiguin en mal estat.

Garantida la supervivència

Finalment, se substituirà la llinda de fusta de l’entrada que hi ha a l’altre costat de l’era, amb una panxa tan acusada que la primera intervenció ha consistit precisament a apuntalar-la per evitar que acabi baixant tot aquell pany de paret. I tot plegat, adverteix, “sense presses i amb tota la precaució: no ens la podem jugar perquè hem de tenir en compte, primer de tot, la seguretat dels treballadors i, en segon lloc, l’objectiu de la intervenció, que és estabilitzar el pacient, en aquest cas, cal Ribot”. Dit d’una altra manera: “Frenar-ne la degradació, resoldre les patologies que pateix i deixar-lo, com si diguéssim, en estat vegetatiu fins que es decideixi quin és l’ús que se li vol donar, de manera que amb un cert control i un cert manteniment puguem garantir que la cosa no vagi a pitjor”.

Amb tot el que precedeix, queda clar que el que no podem esperar és que d’aquí en surti casa Rull o casa Cristo. És una intervenció “d’urgència i de mínims” per assegurar la supervivència de cal Ribot: “Res més”. De totes formes, Dilmé també treu dramatisme a la situació actual: “No podem tenir la certesa absoluta que hauria resistit, però el cert és que les estructures d’arquitectura vernacular tendeixen a redistribuir les forces, de manera que, si cedeix una part, l’estructura s’acaba recolzant en una altra. Això val, és clar, mentre no es produeixin episodis excepcionals, com una nevada que acumuli gruixos de dos metres a la teulada, i que podria provocar-ne el col·lapse”.

Però tot això ja pertany afortunadament al regne del què hauria passat si... El cert és que després de l’estiu cal Ribot potser no recuperarà l’esplendor d’antany, però haurà frenat la lenta i desoladora degradació que l’ha dut fins a la postració actual. Aleshores, caldrà que propietat i administracions –ministeri i Comú– encertin a buscar-li –diu Santur– un ús “social” i que no passa necessàriament per la museïtzació. És probablement el que es mereix aquest exemplar únic de casa tradicional, com van entendre tant Cultura –que el 2010 el va incloure a l’inventari de patrimoni– com el Comú, que també l’ha elevat al catàleg d’edificis d’interès. Hi haurà temps de parlar-ne.