Diari digital d'Andorra Bondia
Cal Ribot, ahir, una vegada conclosa la intervenció: s’han reconstruït el mur oest i la teulada de l’era, l’ala més antiga del complex.
Cal Ribot, ahir, una vegada conclosa la intervenció: s’han reconstruït el mur oest i la teulada de l’era, l’ala més antiga del complex.

Cal Ribot torna a respirar


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Conclou la intervenció que ha permès reconstruir el mur caigut i la teulada de la casa pairal més antiga del país.

Dimarts va ser el dia de cal Pal de la Cortinada. Festa grossa per als amants del patrimoni, com explicàvem aquí mateix i com va quedar clar en una concorregudíssima inauguració que no es va perdre ni el cap de Govern. Ahir era en canvi el dia que la propietat de cal Ribot d’Engordany rebia la casa pairal després de la intervenció que s’hi ha practicat des de mitjans juliol. Una entrega en la més estricta intimitat a la qual van assistir els tècnics de Patrimoni i prou. I això que el ministeri de Cultura hi ha aportat 40.000 euros en concepte de subvenció, la meitat del cost total de les obres de restauració.

L’atzar ha volgut que cal Pal i cal Ribot siguin notícia de manera quasi simultània. Però el contrast entre l’acte de dimarts i el d’ahir no podia ser més gran. I també feridor, perquè el casalot d’Engordany és, com bé diu l’inventari de Patrimoni, una de les cases pairals més antigues del país –les primeres referències documentals són del XV– i perquè l’estructura s’ha conservat exactament tal com va quedar el 1724, data de l’última ampliació segons consta en una pedra de la façana que dóna a l’avinguda del Pessebre. Des de llavors i fins als anys 40 del segle passat, que és quan l’actual propietat va deixar de residir-hi, no se n’ha tocat res, cosa que la converteix també en un exemplar excepcional de la nostra arquitectura vernacular. Entrar a cal Ribot, com segur que recorden els que la van visitar amb motiu de les Jornades de Patrimoni del 2015, és com un viatge en el temps. Fins i tot l’olor és la d’abans.

L’entusiasme institucional per cal Ribot ha estat més aviat escàs. De fet –i segons Josep Santuré, que exerceix com a portaveu de la família propietària– ni la ministra Olga Gelabert ni els cònsols d’Escaldes s’han molestat a conèixer in situ la situació de cal Ribot des que ell mateix va llançar el crit d’alerta, la tardor del 2015: la casa amenaçava ruïna, amb la teulada farcida de forats per on es colaven l’aigua i la humitat, un mur de la mateixa era que lluïa una inquietant panxa –i que, efectivament, va col·lapsar al gener passat– i la xemeneia monumental –en què segons sembla s’inspira la de la Casa de la Vall– estintolada des del 2010, després d’un episodi d’intenses nevades que en van esquerdar els murs.

Crida a les administracions

Aquest era l’estat amb què l’arquitecte Enric Dilmé es va trobar al juliol cal Ribot. I encara gràcies que la casa es va poder acollir in extremis a una convocatòria extraordinària d’ajuts a la restauració del patrimoni immobiliari: els 80.000 euros aportats a mitges pel ministeri i per la propietat havien de servir literalment per tapar forats i evitar que la degradació continués. El risc de col·lapse no era imminent, advertia llavors Dilmé, però igual que al gener va cedir un mur, era només qüestió de temps –mesos o anys, impossible de predir– que el seguissin altres parts de l’estructura.

La intervenció, en fi, es va acabar oficialment ahir i només que s’enfilin pel carrer Hortalet de Ribot per comprovar l’espectacular canvi que ha experimentat la casa. El més evident és el mur oest de l’era, que es va tirar a terra i s’ha tornat a aixecar, així com la teulada, totalment renovada, i la porta de la cort, a l’altre costat de l’era, que lluïa també una panxa significativa i que s’ha substituït per un dintell nou. Tot plegat, insisteix Dilmé, s’ha fet respectant en la mesura del possible la tecnologia original, reutilitzant les pedres del mur caigut i lligant-les amb morter de fang i palla, tal com feien els mestres d’obra del segle XV. També s’ha col·locat un reforç interior metàl·lic a la xemeneia, que s’havia esbombat cap a dintre –i no cap a fora, com el mur de l’era– i que era en opinió de l’arquitecte la part més delicada de cal Ribot.

Amb tot el que precedeix, coincideixen ell i Santuré, s’ha estabilitzat el pacient i s’ha guanyat temps: “Només que s’hi faci el seguiment i el manteniment ordinari resistirà tranquilament una o dues generacions”. Temps suficient, cal esperar, perquè se li trobi a cal Ribot un ús que Santuré vol que respecti l’essència original –el país de muntanya, auster i amb vocació d’autosubsistència, que vam ser fins abans d’ahir–, que no passa necessàriament per la museïtzació –per això ja tenim Casa Cristo i Casa Rull– i en què idealment haurien de participar les mateixes administracions que fins ara, en fi, s’han mostrat més aviat repatànies a involucrar-s’hi. La propietat s’ha donat ara un marge prudencial de temps per rumiar-hi, i per planificar els pròxims passos, que haurien de ser –diu Santuré– l’inventari dels béns mobles i consolidar la teulada del cos principal de cal Ribot, enganxat a l’era i que ara només s’ha retocat molt superficialment.

Ja veurem com acaba, tot això. Però de moment, s’ha aconseguit que no acabi malament. I com augura Dilmé, és molt probable que d’aquí a mig mil·lenni un dels pocs edificis que encara sobrevisquin en aquesta banda d’Engordany, fins i tot a la vall sencera, sigui cal Ribot, que d’altra banda ha demostrat una resiliència que molt probablement ja voldria Caldea. “És com un fòsssil”, diu, entusiasmat. En tornem a parlar el 2518.

Andorra
escaldes
Engordany
cal Ribot
Ribot
Santuré
Dilmé
Gelabert
Patrimoni

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte