Caminar per dins de l’art

“Sempre havia volgut venir a Andorra”, diu l’alemanya Angela Andorrer. Amb aquest cognom les raons de la seva curiositat són òbvies. Forma part de la seixantena d’artistes que conformen la quarta biennal L’Andart, oficialment inaugurada ahir als entorns del llac d’Engolasters i per la qual es podrà caminar fins al 15 de setembre. A banda d’una curiositat satisfeta, s’endú cap a casa unes quantes fulles caigudes, humils  fragments de natura que el caminant despreocupat trepitja però que són la matèria primera del seu treball artístic. Les recupera, les tracta, les pinta, les cus, de material perible les converteix en objectes duradors, en microcosmos. Després les fotografia confrontades amb els paisatges –macrocosmos. Et voilà, aquesta és la seva feina. Aquesta és, també, una de les cares del land art. 

Enguany, a les acaballes confiem– de l’annus horribilis, l’organització de la biennal ha posat a reflexionar els creadors sobre com s’hauria viscut el confinament  en un bosc. Les respostes –o més aviat les preguntes, que d’això va l’art– les pot anar trobant  l’espectador pels entorns del llac d’Engolasters, el camí de les Pardines, els dominis de Feda i Casa Xirro. Els artistes són aquestes curioses persones a qui se’ls acudeixen idees peregrines. Al britànic Bob Budd, per exemple, el confinament li va fer preguntar-se on havien anat a parar aquells estels de vapor que deixen els avions rere seu durant el temps en què a penes cap aparell no va poder enlairar-se. Amb aquest interrogant ballant pel cap va concebre The Mountain Museum of Vapour Trails. 

 

Naturalment són gent, els artistes, a qui no s’ha de prendre literalment, i en el seu cas això de les empremtes fumejants dels avions li serveix d’excusa per seguir-se preguntant pel passat i per com el conservem. O no. Per cert, que és un vell conegut de la biennal: al 2017 va passar per l’antiga Fàbrica de llanes escaldenca, cedida per aquella ocasió. 

Com toca, artistes d’arreu (el toc diguem-ne més exòtic el posa la parella japonesa de Keiji Ashizawa i Kenta Hirayama) es barregen amb producte local. “No vull ni recordar-ho, no estic per hòsties”. Així de visceral es mostra Jordi Casamajor quan li preguntes com li va anar a ell el confinament. És clar que per estar present a la biennal ha hagut de passar per l’adreçador i pensar en el temeta: Els arbres no ens deixen veure el bosc, titula el seu treball. Un crit, més aviat. “Evidentment és una metàfora, el bosc al qual em refereixo és el futur, que no sé com es presenta des d’aquest moment actual d’ofuscació”. De moment, això sí, es mostra exultant amb esdeveniments com aquest que ahir va quedar inaugurat, “sobretot per a nosaltres, els artistes del país, que estem tan vinculats amb el medi natural”. 

Toni Cruz és home més pausat. Dels temps que hem passat li queden “unes sensacions molt tristes, unes imatges que em trenquen el cor”. La proposta, Distanciament social, recupera aquelles efígies enormes de l’Illa de Pasqua per recordar-nos com n’estem d’interconnectats: “Només hem de pensar com va arribar el virus fins a una lloc tan aïllat”.  Estàtues amb mascareta, element que, recorda Cruz, ha salvat tantes vides. 

L’obertura va quedar oficialitzada amb els parlaments de rigor. Del cap de Govern i les cònsols escaldenca i encampadana. Tot el suport a la cultura i etcètera de rigor, com sempre. Però no seria arriscat suposar que l’esdeveniment es munta amb una sabata i una espardenya mentre les proves esportives que coexisteixen aquests dies estan pressupostàriament ben proteïnades. Així era el món prepandèmic i així seguirà sent el món en què ens endinsem.