‘Cançó d’amor i de guerra’, al sac

La temporada que ve obrirà amb la sarsuela de Capdevila, la més cèlebre del repertori, que no es canta a Andorra des del 1968.

Ho havia augurat Jonaina Salvador mesos enrere, i ahir ho va confirmar: la pròxima Temporada d’òpera, que serà la 5a, obrirà amb tota probabilitat amb Cançó d’amor i de guerra, la sarsuela més cèlebre del repertori català –poc i mal conegut però considerable, perquè consta de quatre centenars de títols– i que compta amb llibret del nostre Lluís Capdevila i partitura del mestre Rafael Martínez Valls.

Notícia estupenda perquè fa més de mig segle que la versió íntegra no es canta per aquí dalt: exactament, des que el 1968 ho va fer la secció teatral del Casal del Centre, amb direcció del mestre Roure. Ho diu Sofia Masegosa, que sap del que parla perquè va consagrar la tesi doctoral a la història del teatre andorrà del segle XX. “El muntatge està al sac, i per tenir-lo ben lligat només hem de quadrar algun serrell pressupostari pendent”, diu Salvador. Perquè serà, atenció, una coproducció, amb música en viu a càrrec de la Cobla Catalana dels Sons Essencials, que ha col·laborat amb l’Esbart Laurèdia –i que potser recordaran de la clausura del 25è aniversari del Centre cultural lauredià– i que passa pel sedàs rumber els ritmes tradicionals catalans.

“En conservarem l’estructura, però estem dissenyant un muntatge molt innovador”, vaticina Salvador. Ho comprovarem, en fi, a la tardor, en la primera cita del curs i si els dinerons hi arriben. Perquè aquesta és una altra: les tres funcions s’aixequen amb un pressupost global de 150.000 euros que prové sobretot de patrocinadors privats, a part de la col·laboració que des del primer dia hi presta el comú lauredià.

Salvador sempre ha reclamat repetidament la necessitat de firmar un conveni amb el ministeri de Cultura, de l’estil del que fins ara han subscrit el Sax Fest, Ull-Nu: “És la fórmula que aporta més tranquil·litat i també més estabilitat, perquè saps amb un any d’antelació, o més, la quantitat amb què podràs comptar. La subvenció la rebem al maig de l’any en curs. I al maig ja hem pujat a l’escenari dues de les tres funcions de l’any”, adverteix la directora artística de la Temporada. Per no parlar de les sorpreses que depara habitualment aquesta via: els 9.500 euros del 2018 s’han vist retallats aquest curs als 6.500. “Hem demanat repetidament de gestionar un conveni, però sempre ens han contestat que passéssim per les subvencions. Devem ser l’única temporada estable que no compta amb conveni”, conclou Salvador. La realitat és que no ben bé, perquè el Festival internacional d’orgue es troba en una situació molt similar, però gairebé. I potser hi té a veure que de l’equip que encara és al capdavant del ministeri, la directora de Cultura, Montserrat Planelles, només ha assistit a una funció d’òpera –La Traviata, el 2017–i la ministra, Olga Gelabert, a cap.

En qualsevol cas, els números que pot exhibir la Temporada són considerables: per les dues funcions de La fille du régiment, que ahir va clausurar al Claror el cartell, hi han desfilat aquest cap de setmana mig miler d’espectadors, que s’han de sumar als 700 d’Il barbiere di Siviglia i als 650 de Hansel i Gretel. Des d’aquella Carmen amb què la Temporada va arrencar el gener del 2015, s’han programat exactament quinze espectacles –amb dues funcions per títol– i la xifra total d’espectadors està a punt de superar els 7.000. No està gens malament per a un país on, fins que Salvador es va embarcar en aquesta aventura amb el suport i la complicitat d’Andorra Lírica, no hi havia hagut mai res que s’assemblés a una programació estable d’òpera. Menys encara, produïda des de casa. De fet, semblava una temeritat només plantejar-ho.

Doncs sí, era possible, com s’ha demostrat. Fins i tot amb muntatges tan poc ortodoxos com La fille du régiment, amb una posada en escena atrevideta –Eugenia Corbacho desarma sense manies els soldats del 21è i els canvia els fusells per baguets– com poques vegades s’havia vist al Claror. El públic va riure especialment les àries de Marie (Il faut partir, Salut à a a France) i Tonio (À mes mis), així com els trios d’una òpera on els cantants havien de combinar una dificultat tècnica considerable amb la vis còmica d’una història que vol fer riure l’espectador. Pel que fa a la Temporada que ara acaba, convé recordar que ha sigut la de l’estrena del cor juvenil i la del debut internacional, perquè una versió d’Il barbiere es va cantar al novembre a Verona. Si Cançó d’amor i de guerra s’acaba confirmant –i coneixent la resiliència i el poder de convicció de Salvador, s’hi poden jugar un faristol que serà que sí– molt probablement assistirem el curs que ve a la primera gira de la Temporada Runer avall. Ja ho veuran.