Canillo s’estrena a la fira

L’any passat va ser el barri antic de la capital; l’altre, l’Osca de Migdia, a l’Obac; l’anterior la vall central, a vista d’ocell, i una mica més enrere encara, el Cap del Carrer. Així podríem anar fent fins a principis dels anys 80, que és quan Casi Arajol va fitxar Sergi Mas com a cartellista oficial de la Fira Concurs d’Andorra. Des d’aleshores no ha fallat mai. I un dia d’aquests caldria reunir-los tots: només així seríem conscients del privilegi que tenim d’haver conviscut amb el cartellista més gran que ha donat el nostre racó de món. Mas, és clar, que a més crea cada any una tipografia diferent. Podria semblar, en fi, que s’acaben els temes per il·lustrar la cita del 27 d’octubre. Però és clar, estem parlant del menairó d’Aixovall. Així que aquest any se n’ha anat fins a Canillo, que per primera vegada –i no és poc honor– s’enfila fins al cartell de la fira. Aquesta vegada, per culpa de la ministra del ram, Sílvia Calvó, amb arrels familiars als Plans de Ransol. Doncs bé: a partir d’una postal antiga –Py Oliver, probablement–, del cromo dedicat a la parròquia de l’extracte de carn Liebig i dels seus records personals, Mas va recrear un carrer Major que naturalment només ha existit en la seva imaginació i en què conviuen el pastor amb ramat i ganxo, la Rubia –la gossa d’atura més pintoresca de la història de l’art: no ha faltat en cap dels cartells dibuixats per l’artista–, el traginer amb la rècula de mules –homenatge al Cisco de Sans–, la mestressa que prepara un allioli de codony en un lloc tan improbable com el balcó de casa –i amb la recepta de la Maria Muntanya de cal Calones!– i naturalment els xavals del poble que –diu Mas– “fan barrila entre les dones que baixen a buscar aigua a l’abeurador”. Hi surten el molí fariner –avui també a la contraportada del BonDia, ja és casualitat– i la rectoria, i s’endevinen a dalt de tot els trèmols de Sant Serni –¿o són xiprers? Atenció a la tècnica, aigua sobre paper setinat, que no té res a veure amb la que acostuma a fer servir Mas, que obliga a prescindir del pinzell i a refiar-se de les taques i de l’atzar, i que per primera vegada l’ha acostat a la manera de fer de la pintura abstracta, qui ho havia de dir. Pel que fa a la Fira Concurs, el tema d’aquesta edició són els morters: domèstics, de farmàcia i de trementinaires; de fusta, de granit, de bronze i de terrissa. Amb el reglamentari recull de dites i frases fetes, des de pagar una morterada –pel morter on els prestamistes jueus col·locaven les quantitats importants que posaven en circulació– fins a l’inevitable estirabot de regust masclista: “La dona i el morter, només a la cuina estan bé.” Aix!