Cap d’Any sense vent

Feia dos anys, dos, que no hi havia Cap d’Any a l’Auditori. Cortesia de la Covid, ja saben. L’última vegada va ser amb Beethoven, Debussy, Offenbach i els Strauss, naturalment, i ningú es podia imaginar tot el que ha vingut després i el que ha costat arribar fins aquí. Per això mateix, diu Francesc Prat, que per tercera ocasió hi dirigirà l’ONCA, el de l’1 de gener serà un concert diferent de tots els anteriors, cosa que per Cap d’Any, i tenint en compte que  Josef, Johann I i Johan II són plats obligatoris, no és tan evident.

D’entrada, perquè sota el lema Simfonia de Cap d’Any el mestre català ha confeccionat un menú eclèctic, amb dues propostes menys extemporànies del que semblen: l’adagio de la 5a simfonia de Mahler, i tres peces de Kreisler: un scherzo a la manera de Dittersdorff, una Chanson Louis XIII a la manera de Couperin, i la Marxa miniatura, a la manera vienesa. Després hi tornarem, perquè el més vistós –de fet és tot el contrari perquè ni es veuran– és que l’ONCA ha hagut de renunciar per motius sanitaris a la secció de vent i compareixerà exclusivament amb corda, arpa i percussió. 

Podria semblar quasi un sacrilegi, admet Prat, “perquè indiscutiblement un repertori com aquest no és el mateix sense l’opulència que li aporten els metalls”. Però aquesta contingència, que inicialment semblava ben “dolorosa”, s’ha acabat convertint, qui ho havia de dir, en un dels al·licients de la vetllada. 

Expliquem-ho: un Vals de l’emperador i no diguem ja un Danubi blau full equipe els escoltem cada 1 de gener des que tenim ús de raó o fins i tot abans. En canvi, molt probablement cap lector, si és que en tenim, n’hagi escoltat mai no direm la versió unplugged, però sí més íntima, quasi de cambra, que és la que en tocarà l’ONCA per Cap d’Any: “Esperem que sigui l’última vegada que ho hàgim de fer així, però aprofitem l’ocasió per descobrir una sonoritat diferent en un repertori arxiconegut com és el de l’1 de gener”.

És una manera de veure-ho i en qualsevol cas convé anar-s’hi fent a la idea. Però, qüestions tècniques de banda, no s’han demanat mai com s’enfronta un director a un programa com el de Cap d’Any? La majoria de música, admet Prat, valsos i polques –no hi faltarà Frauenherz– són àpats de temporada: passat Nadal, no hi tornen fins l’any que ve. No s’hi ha de veure cap menyspreu per al diguem-ne gènere, perquè un vals, diu, “no és naturalment com tocar una simfonia de Xostakòvitx, però n’hi ha de molt inspirats, i així com en el gran repertori hi ha molts elements que intervenen en el resultat final, en una polca de tres o quatre minuts t’ho jugues tot en un grapadet de detalls, i el risc de fallar és que pots fregar el kitsch”. 

Però sobretot, diu Prat, és que la tradició occidental ha convertit en canònic un repertori que té el seu moment de l’any, com tots els rituals. És un moment de celebració, “i a tothom, també als músics, ens agrada celebrar aquestes dates com hem fet sempre”. Del que es tracta, conclou, és que com en una festa d’aniversari, no hi faltin la família i els amics, però que el pastís i sobretot els regals siguin cada any diferents. Així que sense vent, i amb Mahler i Kreisler, tots dos vienesos i coetanis dels Strauss, escalfant ja a la banda.