Diari digital d'Andorra Bondia
Carlemany: dos ordes i un destí
Carlemany: dos ordes i un destí

Carlemany: dos ordes i un destí


Escrit per: 
Andrés Luengo

Ho deuran recordar potser perquè, tot i que l’episodi va passar fa uns quants anys, va fregar l’esperpent. Parlem de l’efímer Orde de Carlemany que el Govern Pintat –vaja: el seu ministre de Cultura, Juli Minoves– es va treure de la màniga per “premiar els mèrits distingits adquirits per persones en el seu àmbit d’activitat o que hagin realitzat serveis rellevants a l’Estat andorrà”.

Corria el 2008, i l’executiu tenia pressa per retre honors a dos il·lustríssims avui caiguts en l’oblit per aquí dalt: l’escriptor espanyol José Luis Sampedro va rebre la Medalla de l’Orde en atenció als dos decennis, des del 1986 fins al 2005, en què va exercir de molt lúcid president d’honor de la Universitat d’estiu: era la primera medalla que es deixava penjar a la vida, va dir en justa correspondència a l’honor; l’arquitecte canadenc Frank Gehry, que aleshores projectava el nou Arxiu Nacional –¿o era el Museu de la Pau i de la Identitat?– va tenir una mica més de sort i li va tocar la Gran Creu, dos graus per sobre de la Medalla. No en devia tenir prou perquè al cap d’uns mesos, segurament quan el Govern va cancel·lar el projecte, la va retornar. Així que quan Sampedro va traspassar, el 2013, l’Orde es va quedar sense cavallers (ni dames) en exercici, i com que no s’ha tornat a concedir, es troba en el que en el fascinant i una mica resclosit món de l’heràldica se’n diu estat “dorment”.

El que no sabíem llavors és que no era la primera vegada que intentàvem unir-nos a la lliga del Toisó d’Or, la Lligacama, la Legió d’Honor i altres venerables ordes. El de Carlemany té com a mínim un precedent nostrat, que Casimir Arajol –¿qui, sinó?– ha rescatat de les catacumbes bibliòfiles: resulta que el breu capítol que dediquen a les coses andorranes els cinc volums de la Histoire des Ariégeois, subtitulada, atenció, De l’esprit et de la forcé intellectuelle et morale dans l’Ariège et les Pyrénées centrales, escrita el 1880 i publicada sis anys després per un tal H. Duclos, “membre de plusieurs sociétés savantes”.

Resulta que el nostre Duclos dóna compte de la creació, durant el mandat del veguer Saint André –no diu exactament quan, però havia de ser entre el 1835 i el 1867–, del que defineix com “un projecte força original que va ser aprovat pel consell sobirà de la República”. Diu que, seguint els passos de San Marino, que acabava d’inventar-se un orde propi, l’home va redactar els estatuts del que titulava Orde de Cavalleria de Carlemany, document que, segons ell, va dipositar als “arxius del Govern” –a veure si algun dia apareixen– i que constava de deu articles. L’artefacte es creava amb l’objectiu de “recompensar els serveis rendits a la república per andorrans i estrangers, tant actes a favor del Govern com per l’assistència al desenvolupament industrial i comercial del país”.

Amb la dèria pel detall pròpia d’aquests casos, els estatuts preveuen un orde amb setze membres o cavallers de la Creu de Carlemany –aquest havia de ser el seu nom–, vuit d’andorrans i vuit d’estrangers, amb el president de la república com a “cap del capítol”, que s’havia de reunir en assemblea general i de forma ordinària amb periodicitat mensual “en una de les sales del palau de la república”, amb la missió de pronunciar-se sobre els drets dels postulants a la condecoració i escollir, atenció, el canceller, càrrec que havia de ser aprovat pel Consell i que 
–un sospita– el bon Saint-André tenia esperances que recaigués casualment en ell. Així com l’orde del 2008, més prolix, establia quatre graus –Collar, Gran Creu, Creu i Medalla–, el vuitcentista només en preveu un, la Creu de Carlemany. També fila més prim a l’hora de repartir càrrecs honorífics: mentre que el de Saint-André només parlava de cap del capítol i de canceller, la nostra reserva el de gran mestre al cap de Govern i el de gran canceller, al ministre de Cultura.

En el que tots dos ordes de Carlemany són, però, idèntics és en aquest gust per la cosa fabulosa, per no dir quimèrica: del primer no consta que mai se n’arribés a repartir cap exemplar, tot i que Sergi Mas ha omplert aquest buit amb una reconstrucció ideal de la Creu, a partir de la descripció continguda als estatuts; tocat per la malastrugança, el segona –ja ho han vist– va acabar com el rosari de l’aurora i amb el bon Sampedro demanant-se, molt probablement, per què caram se li va ocórrer un mal dia del 2008 deixar-se penjar l’única medalla de la seva vida.

Juli MInoves
Albert Pintat
Orde de Carlemany
Toisó d'Or
Casimir Arajol
José Luis Sampedro

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte