Carlemany: poètica del balcó

La quantitat de coses que passen sota la finestra de casa! I si no, que li ho diguin al fotògraf Josep Alsina (Sabadell, 1911 - Escaldes, 2000), que va dedicar una part de la seva monumental obra —prop de 16.000 negatius dipositats a l’Arxiu Nacional— a retratar l’avinguda Carlemany d’Escaldes exactament des del balcó. Només havia d’enretirar la cortina i disparar. L’ocurrència s’hauria quedat en això si no fos perquè Alsina va fer les primeres fotografies finestreres a principis dels anys 40, i va anar repetint el gest amb certa regularitat durant tota la vida. El resultat és una mena de biografia fotogràfica del que avui és l’artèria comercial de la parròquia des del minut 0 de tot plegat, i l’Arxiu Nacional ha tingut una altra ocurrència, que és penjar una selecció d’aquestes imatges al Facebook. Ho fa cada dimarts des de la setmana passada, i n’hi ha que ja es van exposar en aquella estupenda retrospectiva, catàleg de paper inclòs, que va ser El país dels meus somnis —parlem del 2005, quan el ministeri encara es plantejava, i executava, aventures així d’ambicioses— i n’hi haurà també de rigorosament inèdites, augura Isidre Escorihuela, el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu.

Les quatre primeres ja donen una pista del que ens depararà aquesta sensacional excursió en el temps: el cementiri vell d’Escaldes i la pèrgola de l’hotel Valira, que van desaparèixer —el primer, reglamentàriament dessacralitzat: Alsina va deixar constància del moment exacte, el juny del 1944 i en presència del bisbe Iglesias Navarri— per fer espai a l’actual parroquial de Sant Pere Màrtir, erigida a partir del 1956. Com que hi vivia exactament al davant l’actual CAEE és involuntari protagonista de moltes de les imatges d’aquesta sèrie: aquí al costat —som a finals dels 40— el veiem en una processó de Corpus, quan ja havia tancat el col·legi Meritxell gestionat des del 1933 al primer pis pels monjos de Montserrat, amb el garatge Internacional als baixos i a punt de reconvertir-se en el cine Valira. A sota, la casa Moles i, a l’esquerra, un cameo de casa Tudel. Més avall... el no-res: a finals dels 40 l’avinguda Carlemany era un camí pràcticament desert fins a la rotonda.

A través de l’ull d’Alsina, i d’aquest gènere seu de la fotografia finestrera, assistim a la implacable transformació d’un paisatge idealitzat que amb el temps ha perdut totes les arestes, perquè la memòria és així de selectiva. Una mirada, la d’Alsina, que ens interpel·la en plantejar una reflexió d’absoluta vigència —pensin només en el projecte d’El Núvol, i en la benzinera Repsol de la Margineda— sobre el model de creixement urbanístic: ¿era aquesta, la d’avui, l’Andorra que volíem? Cada dimarts, i des de la finestra de ca l’Alsina, assistirem des de primera fila a l’engudronat de Carlemany, al pas dels últims ramats de xais, a les cues del cine de diumenge. I un dia, sense adonar-nos-en, despertarem a Vivand. ¿Ha valgut la pena el sacrifici?