Carles Gascón: “I 25 andorrans armats van baixar a fer de guarnició al Palau Episcopal”

Que no tot el que va sortir de la punyetera pandèmia sigui dolent: a Carles Gascón, explica ell mateix, la convalescència li va servir per iniciar la redacció (dos anys ben comptats s’ha allargat després) de ‘La Seu medieval, una història definitiva’ (Anem Editors). El presenta demà a la sala Sant Domènec i més endavant, a Andorra: “Bona part de la història de la Seu s’explica des d’Andorra, i a la inversa”. 

Per què calia aquest llibre?
És una pregunta que jo mateix faig a la introducció. Considero que sí, que calia. Hi ha un precedent importantíssim, que és La Seu d’Urgell medieval. La ciutat i els seus habitants, de Carme Batlle. Estava fet el 1985. I què ha passat d’ençà cap aquí? Moltes coses: treballs de recerca, intervencions arqueològiques (no gaires, malauradament, però algunes) i un aprofundiment en el coneixement dels fons documentals, molt especialment els pergamins de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell. 

Hi ha teca, doncs. 
És l’antic fons municipal, juntament amb la informació recollida del Llibre de consells del Consell General de la Seu d’Urgell, amb totes les actes des del 1433. Hi havia informació molt rica de la vida quotidiana i dels grans fets. 

Les noves aportacions... 
Cal insistir molt, i diré que és una queixa, se n’ha fet molt poca intervenció arqueològica. Però de la feta hem recollit aportacions interessants. Als noranta, l’excavació de Santa Eulàlia dirigida per l’Albert Villaró, a sota de l’Ajuntament. Recentment, la façana nord, portades per Òscar Augé i Walter Alegria el 2016, i les del pati de Les Monges, encara en curs. 

Però en què ha canviat la visió que es tenia de la Seu? 
S’ha trencat el mite aquell que deia que la Seu havia començat a Castellciutat i s’havia expandit en una època tardana cap a l’emplaçament actual. Les intervencions de la façana nord de la catedral aporten evidències arqueològiques de què segurament la catedral originària, la del segle VI, estava a l’emplaçament on hi ha l’actual i no a Castellciutat. Finalment, les excavacions encara en marxa a Les Monges aporten la quotidianitat de la vida a la Seu en la baixa edat mitjana, i un aspecte molt interessant, l’important despoblament arran de la pesta negra. A banda de tota la crisi baixmedieval.

Quina Seu dibuixa el llibre? 
Estem parlant de mil anys. Però dibuixa una Seu en els estadis inicials modestíssima, una pràctica inexistència de la ciutat des del punt de vista urbanístic.  Hi ha una catedral i un nucli defensiu a Castellciutat. A  partir de la potència econòmica de la catedral es comença a desenvolupar una petitíssima aglomeració urbana.

Que creix.
Amb passes endavant i enrere. El saqueig del comte de Foix és un pas enrere important. Dibuixa una Seu de certa prosperitat a la primera meitat del segle XIV, que acull fires de caràcter internacional, amb mercaders de França o Flandes. 

I després decreix.  
Hi ha una profundíssima crisi del darrer segle i mig d’edat mitjana, no sols per la pesta negra. També la fam, les guerres, Perd tres quartes parts de la població respecte dels moments àlgids. Fins i tot està en qüestió la seva continuïtat física: hi ha documents que mostren que s’ho plantejaven. 

Déu n’hi do.  
Per a mi, la part més novedosa és aquesta, la magnitud de la crisi. M’ha sorprès. En dos moments: el punt mínim de població el 1430 i al 1470, quan també baixa moltíssim, en el context de la guerra civil catalana. I aquí hi ha una problemàtica política molt aguda. 

Dona l’esquena al seu senyor, el bisbe d’Urgell.  
Fins i tot acaba en una ocupació militar per part de les tropes del comte de Foix. I de vint-i-cinc andorrans que baixen per protegir els béns del seu senyor. 

Episodi conegut? 
No gaire. Ho vaig localitzar al Llibre de consells del Consell General de la Seu. Hi ha novetats puntuals, moltes, una aquí i una allà, però a nivell discursiu una de les grans novetats és determinar què va passar durant la guerra civil catalana a la Seu. Hi va haver un protagonisme notable, i un canvi de bàndol: primer la Seu estava amb la Diputació General contra el bisbe, que era del bàndol reial. Les conseqüències de la guerra en van ser moltes: impostos, emissió de moneda de plom que no tenia cap valor, atacs, destruccions, organització militar de la població... tots els papers de l’auca del que és una guerra. 

Els andorrans... 
Es van posicionar amb els seus dos senyors, el comte de Foix i el bisbe, que participaven del bàndol reial. Hi ha combats al voltant de la Seu, però després, quan tornen al bàndol reial la crisi dels urgellencs és tan profunda que en un moment en què no hi ha bisbe, e l 1470, es plantegen per pagar els deutes posar les mans als fons del bisbe, a Palau. Els canonges estan en contra i criden els andorrans, que baixen: 25 homes armats que, durant mes i mig fan de guarnició al Palau Episcopal. Curiós perquè  no deixa de ser una participació militar fora d’Andorra. No trenca la neutralitat stricto sensu però... 

Un ganxo del llibre són els personatges que pul·lulen.  
Molt curiosos. Potentíssim, el bisbe Fèlix, el primer heretge d’Occident, que va fer anar de corcoll tots els teòlegs de Carlemany. Per a mi, l’intel·lectual més potent sortit de la Seu. 

De més modestos?  
Una bruixa, Galcerana de Cerqueda, detinguda pels homes del bisbe i genera un conflicte constitucional amb els cònsols, que també volien estar presents a l’interrogatori. O tortura. 

I el primer cònsol. 
Sí, el primer cònsol documentat: un mercader que es deia Pere Ferran. Feia negocis noliejant un vaixell a Mallorca. O un misteriós sagristà, no li sabem el nom, present a la conquesta de Mallorca i que va liderar un complot per assassinar un bisbe electe quan arribava a Tresponts.