Diari digital d'Andorra Bondia
L'il·lustrador madrileny firma un exemplar de la trilogia 'Barón Rojo', ahir al saló del còmic de la Massana.
L'il·lustrador madrileny firma un exemplar de la trilogia 'Barón Rojo', ahir al saló del còmic de la Massana.

Carlos Puerta, il·lustrador: “Li van dir ‘novel·la gràfica’ perquè ‘tebeo’ els semblava poca cosa”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Ha sigut amb Leopoldo Sánchez, Homs i Edmond una de les estrelles de la 23a edició del Saló del Còmic. Hi presentava les planxes de ‘Julio Verne y el astrolabio de Urania’, però se li nota que té una debilitat especial per la biografia en tres volums que va consagrar al Baró Roig, i que l’any passat ja va desfilar per la Closeta. Per cert, comptin amb un original del bon Manfred von Richtofen, glups, per al Museu.

Satisfet del submarí que li van perpetrar al costat de l’exposició? Més que el Nautilus, semblava el Kursk!

Doncs m’ha encantat, es nota l’entusiasme del decorador, que l’any passat ja va fer meravelles amb el Fokker del Baró Roig.

Havia llegit Verne, o venia de les adaptacions de les Joyas Literarias Juveniles?

Tota la vida, de petit i de gran n’he sigut un gran lector. Però les Joyas estaven molt bé, i tant, perquè eren una excel·lent porta d’entrada als clàssics. Estaven molt ben explicades i els il·lustradors eren en general excel·lents. I el portadista, Antonio Bernal, extraordinari.

El seu Richtofen, no és una mica psicòpata?

A principis del XX la guerra es veia encara com una aventura romàntica, idealitzada, i els homes joves s’hi allistaven com qui s’apunta a una mena de ritus iniciàtic. Va resultar que la guerra industrial era una fàbrica de cadàvers on la gent moria no a milers, sinó a milions.

Però això no el converteix en un psicòpata.

Richtofen va començar a la cavalleria, i de seguida es va allistar a l’aviació, que era una arma nova i formidable que li permetia liquidar no un ni deu enemics, sinó centenars. Aquest era el seu ideal de vida, el que l’omplia: “Quan abato un anglès, la meva passió per la caça es calma... com a mínim un quart d’hora.” A diferència d’altres pilots, ell no tenia remordiments, estava convençut que el que feia estava bé.

Algú ha de fer la feina bruta.

Entenc que un xaval de 20 anys pugi a la carlinga d’un avió disposat a arriscar una mica o molt inconscientment la vida i a matar enemics perquè no té més remei: al final, en una guerra es tracta de matar o morir. Una altra cosa és que hi trobis plaer, com sembla que li passava al bon Manfred.

Una vuitantena de victòries tampoc són tantes, tenint en compte que a la II Guerra Mundial prop d’un centenar de pilots alemanys en van superar les 100.

Però és que ell no va volar ni dos anys: el bateig de foc és el setembre del 1916 i mor l’abril del 1918.

Què el feia tan letal? I què, tan invulnerable?

L’efecte psicològic era important: per això va pintar el seu Fokker de vermell. Quan els pilots enemics s’adonaven que s’estaven enfrontant al gran Baró Roig segur que els entrava una mena de canguelis. I havia de ser un pilot especialment hàbil, perquè si no ho eres no sobrevivies les primeres missions de combat. Ara bé, contra el que diu la llegenda, el triplà Fokker no va ser el seu avió preferit: es queixava que no era gaire maniobrable ni gens ràpid, i que per això preferia l’Albatros. I la majoria de les victòries les va obtenir a la cabina de l’Albatros.

La versió oficial sobre la seva mort és que va ser abatut per un soldat d’infanteria australià que li va disparar des de terra. Se la creu?

És molt més èpica, a l’altura del mite, la versió de Roger Corman a El último vuelo del Barón Rojo, que sosté que va ser abatut per un pilot canadenc anomenat Brown. És la menys dolenta de les pel·lícules que s’han inspirat en Richtofen. És clar que dels aparells que hi apareixen no te’n pots refiar un pèl. Tampoc està malament una de dirigida recentment per Nikolai Müllerschön.

El seu Fokker, va a missa?

Hi va. Em documento minuciosament. M’hi miro molt de posar el model de metralladora que toca, que els mecanismes siguin els de l’època. No hi ha errors, i ho sé perquè en un àmbit com aquest els lectors, i n’hi ha que són autèntics experts, no m’ho haurien perdonat.

Era un heroi, Richtofen?

No ho crec. Temerari, tant com vulguis, perquè volaven en unes màquines que essencialment estaven construïdes amb cartró i lona. No perdem de vista que eren xavals de 20 anys o pocs més. Tenien una falsa convicció d’invulnerabilitat, suposo que pròpia de l’edat.

Si hagués sobreviscut a la guerra, s’hauria convertit en un jerarca del nazisme, com va passar amb Goering?

Un cosí seu, que també havia sigut pilot, va fer carrera al partit. Ell no ho sé. Segur que hauria fet carrera a la Luftwaffe.

El seu estil hiperrealista, d’on surt?

Més que hiperrealista, el considero expressionista. És un estil que he anat madurant però ja des dels inicis dibuixava així. És clar que m’agradava molt el Noel Sickles de Scorchy Smith, una historieta d’aviació dels anys 30. Per no parlar de Foster i Raymond, entre els nord-americans, i José Segrelles, una grandíssima influència, com tota la pintura històrica del XIX...

...ara tan arraconada per acadèmica i convencional.

Doncs sí, però a mi m’encantava anar matins sencers a les sales del Buen Retiro contemplant Benlliure, Pradilla i companyia.

Estem molt satisfets del nostre Museu del Còmic. N’hi ha per tant?

Sensacional, es nota el carinyo que s’hi ha posat, que les sales estiguin dedicades a patums com Ezquerra, Blanco i Jan, mare meva! Pensa que els il·lustradors ens sentim encara com si practiquéssim un art menor, de fet. I una cosa així demostra que hi ha gent que hi creu.

L’auge actual de novel·la gràfica...

Detesto aquest nom. Això de novel·la gràfica s’ho van inventar als 80 per dignificar el tebeo, que consideraven poca cosa. En el fons, és el reflex d’un complex d’inferioritat: llegir un tebeo és tan digne com llegir una novel·la. Hi ha tebeos que són obres mestres, i hi ha pèssimes novel·les. Però diguem-li pel seu nom: tebeo o àlbum. Explicar històries amb rigor a través del tebeo no és cap novetat. El problema és que hi ha qui encara es creu que il·lustrar tebeos no és una professió, sinó una afició, i que Zipi y Zape és poca cosa.

Li interessen els superherois?

De passada, i això que als 80 vaig treballar per a la Marvel UK un personatge destinat al mercat britànic, Death’s Head. Pura superviència.

Andorra
la Massana
Carlos Puerta
saló del còmic
Barón Rojo
Baró Roig
Juli Verne
Jules Verne
jules Verne
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic