Diari digital d'Andorra Bondia
Carme Oriol, comissària de l'Any Palmira Jaquetti, a l'exposició a la Seu.
Carme Oriol, comissària de l'Any Palmira Jaquetti, a l'exposició a la Seu.

Carme Oriol: “Imagineu, dues dones el 1925 a lloms d’un ruc pel Pirineu”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: A. D.

Divendres, 9 de juliol del 1925. Palmira Jaquetti i Maria Carbó acaben de desembarcar al Pirineu, amb primera nit a Organyà. Inicien la primera de les missions en què s’embarquen per recollir el Cançoner Popular. Dos dies després ja són a la Seu, on havia nascut el pare i on avui se la recorda en una exposició.

El col·lectiu Feministes Alt Urgell va incloure el nom de Jaquetti en una votació popular per triar nom de carrer, nom de dona s’entén.
Ah sí? No n’estava al cas. Doncs estic molt contenta que es faci això. M’hi posaria en contacte, que és superinteressant. Una de les coses que nosaltres volem potenciar és precisament fer-la visible a l’espai públic. L’Ajuntament de Manresa em consta que li dedicarà una plaça molt cèntrica i on hi ha equipaments culturals com ara la biblioteca. Molt oportuna. Són els millors homenatges que li podem retre.

Quina feliç coincidència!
Ja ho crec. I veus? És una de les potes coixes que tenim, perquè costa molt que els municipis facin aquests canvis.

A veure si l’Ajuntament s’estira. Els tirem la canya.
Fem-ho, perfecte! Que els costa canviar els noms de carrer, ni que fossin sagrats.

Digui’ns: per què ens ha d’interessar la figura de Palmira Jaquetti?
Sobretot perquè va ser una dona que en el temps que li va tocar viure va fer una feina immensa, un treball molt molt important, i no es coneix. Quan la Generalitat va proposar l’Any Palmira Jaquetti va estar molt encertada perquè penso que els anys commemoratius s’han de dedicar a gent que no és gaire coneguda. Les personalitats consagrades, com ara Pompeu Fabra, evidentment l’han de tenir. Però hi ha figures molt importants i que val la pena reivindicar.

Especialment a la Seu i al Pirineu.
Ella era filla d’una família modesta, un obrer especialitzat de la construcció, i amb tot van tenir la voluntat de fer que estudiés. Ella es va formar en música, va fer la carrera de Magisteri i Filosofia i Lletres, que a l’època l’estudiaven poques dones. Ella va fer molts esforços, una dona lluitadora, valenta, decidida.

Com va mostrar a les missions de Rafel Patxot.
Va ser un gran projecte i ella s’hi va implicar molt. Va ser una de les missioneres, de les que van anar a fer col·lecta de cançons populars i va començar, el 1925 precisament a la Seu. Va passar per Andorra, va fer l’Alt Urgell i fins a la Vall d’Aran.

Déu n’hi do!
Imagina, una dona jove a l’època i amb aquells mitjans de transport: es va recórrer el Pirineu a lloms d’una bèstia acompanyada només d’una altra noia, la Maria Carbó. Després van fer més missions pel Pirineu. Ella era una dona barcelonina i les muntanyes la van enamorar per sempre més.

Deixant una bona petja.
Ella sola va recollir més de deu mil cançons.

No devia ser fàcil.
Començant pels mitjans: ho havien d’apuntar tot a mà, no hi havia gravadores. Així que feien al cantaire repetir mentre apuntaven... i cada cop que cantava introduïa variacions, tot un dilema per a elles com ho havien de tractar.

Guanyar-se la confiança de la gent...
Difícil, sí. Quan arribaven a un lloc s’adreçaven al mossèn, que era qui les introduïa a la comunitat. La gent aleshores no entenia bé què hi feien aquelles dones. Ella tenia formació musical, va ser compositora també, així que copiava la música i la seva companya, la lletra. Va ser també escriptora, sobretot de poesia, encara que va publicar molt poc. Amb la guerra civil pel mig... i després ja va ser molt complicat.

És clar, aquells temps.
Va ser també una gran professora, catedràtica de francès i  una apassionada de la docència. Abans de la guerra la van cridar per formar part del cos docent de l’Institut-Escola de la Generalitat, la va cridar Ventura Gassol, el conseller de Cultura del moment, i ella va deixar la xarxa estatal per integrar-s’hi. Feien una pedagogia activa, unes escoles modèliques i molt reconegudes a Europa. Aquest bagatge, a la seva manera, el va aplicar com va poder després de la guerra.

Va ser docent fins a la mort.
Era una dona molt entregada a la professió. Després de la guerra va passar per un expedient de depuració i finalment es va integrar a l’Institut Montserrat de Barcelona, on va fer classe fins al final. Va morir el 1963 d’un accident de cotxe.

Tornem enrere, a les missions de Patxot. Una de les poques dones.
Sí, la resta eren homes, menys ella, la Carbó i la Mercè Porta, que la va acompanyar també a vegades. Després la va acompanyar el seu home, l’Enric d’Aoust. Era una obra diríem de països catalans, cap a la Catalunya Nord... un territori molt ampli. Ella era molt sistemàtica, agafava una zona i s’hi passava tot el dia dalt del ruc.

Amb tota aquesta trajectòria, i aquí només hem fet una pinzellada minúscula, com és que no la coneixem millor?
No és una desconeguda per als estudiosos, però falta fer-la arribar al públic general. Per què no se la coneix més? No sabria dir-ho. La cultura catalana potser ha tingut altres urgències. Ara ja ha arribat el moment.  

 

 

Oriol
Jaquetti
dones
ruc
Pirineu
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic