Diari digital d'Andorra Bondia
Lydia Linares, amb  el gong, i Carmen del Monte, les veus de 'El concierto de los radiooyentes', i dues de les estrelles dels anys daurats de l'emissora: aquí, a la terrassa de l'estudi del roc de les Anelletes, amb el gong que precedia la sintonia, i que es va 'extraviar' en algun moment del trasllat a Encamp.
Lydia Linares, amb el gong, i Carmen del Monte, les veus de 'El concierto de los radiooyentes', i dues de les estrelles dels anys daurats de l'emissora: aquí, a la terrassa de l'estudi del roc de les Anelletes, amb el gong que precedia la sintonia, i que es va 'extraviar' en algun moment del trasllat a Encamp.

Carmen del Monte, històrica locutora de Radio Andorra: “L’‘Aquí Radio Andorra’ l’havies de dir amb un somriure; si no, no sortia!"


Escrit per: 
A. Luengo

La seva primera nit en antena va ser la del 15 de desembre del 1953. Durant sis temporades va ser la veu de ‘El concierto de los radiooyentes’, l’espai bandera als anys daurats de l’emissora. Després va desfilar per Radio Intercontinental, Radio Exterior de España i Radio Nacional, ara ja amb el seu nom real, Carmen Alonso (Madrid, 1934). Serà una de les històriques que el 7 d’agost assistirà al 80è aniversari de l’estació. Un luxe.

Havia de venir la seva germana, i va venir vostè. Com s’explica, això?

Efectivament, Amparo, la meva germana gran. Resulta que s’havia promès amb Luis Gasulla, un cèlebre locutor de la Radio Barcelona de l’època i naturalment no podia anar-se’n. Així que em van fer la prova a mi. A la delegació de Radio Andorra a Barcelona, que es deia 7 Roc. Havia fet cursos de locució i em van agafar a mi.

Va pujar per incorporar-se directament al ‘Concierto de los radiooyentes’?

Era l’únic programa en castellà que hi havia a la graella. La resta eren en francès. T’elegien per la veu, com és lògic, Calia un cert aire, una certa gràcia per dir allò de “Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra”. Amb cantarella i amb un somriure d’orella a orella. Si no, no sortia. El que no recordo és el nom de la locutora a qui jo vaig venir a substituir.

El nom artístic, suggerència de Trémoulet?

No sé si va ser ell. Però sí que el director, que va dir una cosa així com: “Carmen..., Carmen del..., Carmen del Mooonte!” Com vostè vulgui, li vaig dir. A ells els convenia, perquè com que rebíem milers de cartes, cadascun amb el seu bitllet de cinc pessetes, si venien amb el nom artístic volia dir que no eren correu personal, sinó de l’emissora.

Milers de cartes, diu!?

I tant. Amb la cançó que volien dedicar: Soy mineeero..., de Juanito Valderrama. Mare meva, quins tips d’escoltar-la em vaig fer. Com El sitio de Zaragoza, Su primera comunión... Pensa que hi havia centenars de milers d’emigrants espanyols dispersos per Europa, i que dedicar-los una cançó era una forma de contactar-hi. Un dia de Sant Josep vam acabar a les 6 de la matinada: des de les 10 de la nit, sense parar! Era una barbaritat: “Escucharemos a continuación El emigrante”, i immediatament després, les dedicatòries. Pàgines i més pàgines. Pel Pilar també es produïen fenòmens així.

A duro per dedicatòria, allò devia ser una màquina de fer diners.

Hi havia programa cada dia de la setmana, inclosos dissabte i diumenge. No s’aturava mai! Imagina’t.

Devia presentar altres programes, suposo?

I tant. Vam proposar de fer un espai dramàtic: Novela seriada, amb l’editorial Molino. Hi escenificàvem ni més ni menys que Las aventuras de Guillermo, aleshores llegidíssimes. I jo hi feia de Guillermo! Després també hi vaig presentar Club de Amigos de Radio Andorra, que tenia fins i tot una edició en paper.

Quan sentim avui els locutors d’aquella època ens semblen estiradíssim.

Això era a les emissores espanyoles. A Radio Andorra la immensa majoria dels locutors eren francesos, i tenien un estil moderníssim, alegre, àgil i desimbolt que se t’encomanava de seguida. Paul Servant, per exemple, que era el cap de programes, un home extraordinari de qui vaig aprendre moltíssim.

Per no dir William Danjon, que deia que no s’havia entrebancat mai al micròfon. Però potser exagerava.

En absolut. Ni una sola vegada. I no era fàcil. En certa ocasió, quan recitava la lletania de dedicatòries, n’hi havia una que venia d’un poble compost. En fi, que acabava amb una cosa així com -cojón! Em va donar un atac de riure que no podia aturar-me. Va haver de baixar el director a renyar-me des del control. Però no hi havia manera. Mare meva. Però tornant al William, era un home elegantíssim, cosmopolita, tot amabilitat.

Hi ha també fotos dels estudis plens de fans, que observen els locutors com si fossin estrelles: es van convertir vostès en ganxos turístics.

Pensa que érem la veu i també la imatge de Radio Andorra. Pujaven al roc de les Anelletes, amb unes vistes estupendes. L’estudi gran el van condicionar on hi havia hagut el menjador de l’hotel de França. Molt bé, per cert. Era una sala enorme, amb la tauleta per als dos locutors, el francès, que plegava a les 10 de la nit, i l’espanyol, que li prenia el relleu. I el gong, és clar. I rere els finestrals, els caparrons dels turistes que havien pujat a veure’ns.

Vostè i Lydia Linares surten a totes les postals de l’època.

En una ocasió van venir d’Austràlia a fer-nos un reportatge, perquè en ona curta se sentia a l’altre costat del món, Radio Andorra!

El pastor alemany que apareix a les fotos, amb vostè i Lydia, d’on surt?

Es deia Aquí, ja veus, i vivia amb la senyora Maria, que es cuidava de l’edifici. Però a l’estudi no hi entrava, no et pensis!

La sintonia, la deien en directe o estava gravada?

En viu! En vivíssim! Però t’explicaré una cosa: quan el 1955 van enterrar a la cava de La Tour d’Argent, l’històric restaurant de París, una càpsula del temps amb gadgets de celebritats de l’època –unes sabatilles de la ballarina Ludmilla Tcherina, i una carta de Colette, i coses així– tambe hi van afegir una gravació de l’“Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra...”

Es va quedar fins al 1959. I després?

Trémoulet em va proposar d’anar a Radio Intercontinental, a Madrid, que tenia a mitges amb Serrano Súñer, el cunyat de Franco. Havien de ser dos mesos, i m’hi he quedat tota la vida. A Radio Intercontinental vaig coincidir amb Ángel de Echenique, una de les veus estrella de la ràdio de l’època.

La recordaven, del seu pas per Radio Andorra?

Jo ja havia recuperat el meu nom, Carmen Alonso. Així que no em relacionaven amb Carmen del Monte. Però encara vaig fer durant un temps unes entrevistes a celebritats de l’època que s’emetien per Radio Andorra: hi van desfilar els toreros Bienvenida, Estrellita Castro, Paco Rabal, que estava malalt i em va rebre a casa seva: li vaig fer l’entrevista al llit!

Andorra
EDncamp
Carmen del Monte
Carmen Alonso
Radio Andorra
80è aniversari
Lydia Linares
William Danjon
Número de vots: 138
Comentaris: 1

Comentaris

Qué recuerdos tan felices..... Qué belleza de paisajes....Fue un inicio de mi carrera profesional maravillosa. Los andorra@s gente muy amable...El Principado de Andorra UNA BELLEZA!!!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic