Carvalho: 25 novel·les i 43 visions

Admet sense embuts que mai abans no havia llegit Vázquez Montalbán -ja saben: Manolo, per als amics, i ara sembla que tothom el va conèixer- però tampoc no va tenir manies a acceptar l’encàrrec que el comissari de l’exposició, Gabriel Serrano, li va fer ara fa un any i mig: participar en una col·lectiva en homenatge a MVM a partir de les novel·les de Pepe Carvalho. Ja saben, el detectiu gastrònom i piròman, amant de la puta Charo i protagonista de 25 novel·les, des de Yo maté a Kennedy (1972) fins a La muchacha que pudo ser Emmanuelle, que va aparèixer per entregues al diari El País el 1997 però que no es va publicar en format llibre fins al 2012. Javier Balmaseda va triar La rosa de Alejandría, que comença -segur que ho recorden- amb l’aparició del cadàver esquarterat de la cosina de Charo.

El resultat és el pastel que veuen aquí dalt, amb els trossets d’Encarna repartits pel paper. Conclou Balmaseda que la novel·la constitueix un pintoresc tractat de canibalisme, “perquè en una pàgina et parla de la dona que aha aparegut trossejada, i a la següent et trobes Carvalho i companyia endrapant un tiberi de por”. Li va tocar la fibra fins al punt que va afegir a l’obra, a manera de collage, un paràgraf retallat de la novel·la que convida a la reflexió: “La cocina es un artificio de ocultación de un salvaje asesinato a veces perpetrado en condiciones de crueldad extrema”. Hi penses i... glups. Balmaseda és un dels 43 artistes que va respondre a la crida del comissari. L’exposició, que es va presentar a la tardor a la Fira del llibre de Frankfurt, ha desfilat per Hamburg i Munich, penajarà a la sala de Govern fins al 18 d’octubre, i després marxarà cap a Tolosa. També hi participà Fiona Morrison -els dos els va descobrir Serrano a la Biennal de Venècia de fa dos anys- amb Arròs amb essència de núvol, tall, una variació sobre Las recetas de Pepe Carvalho.

La col·lectiva planteja, en fi, un suculent àpat que marida art i literatura, que repassa cronològicament l’univers Carvalho i que compta amb un grapat de primeres espases de l’art espanyol d’avui, des de Plensa, que se les va haver amb Los pájaros de Bangkok, fins a Eduardo Arroyo (Historias de amor), Juan Genovés (El laberinto griego), Luis Feito (El hermano pequeño), Arranz Bravo (Tatuaje), Romà Vallès (El premio), Juan Uslé (La soledad del mánager) i José Luis Pascual (Los mares del sur). L’ocurrència és francament prometedora, perquè toca tots els pals -l’únic requisit era que fossin obres sobre paper- i perquè, no ens enganyem, MVM i Carvalho constitueixen un uns literari de rara transversalitat. Però potser el millor de la mostra siguin les perles que esquitxen el recorregut, cites literals extretes dels milers de pàgines que va escriure aquest grafòman impenitent. Entre totes, ens quedarem amb la primera, pel que té de premonitori: “A veces suelo autocalificarme de conservador porque no he corregido mi visión del mundo desde que cumplí 50 años y decidí que ya era responsable de mi cara”. El que els dèiem: que visca Manolo!