Casa Cremat, en línia, i Alsina, a punt

L’Arxiu penja els retrats de Josep Lluís Molné, un fons etnològic únic datat entre el 1910 i el 1922.

Mirin la nena d’aquí dalt. Podria ser la nostra padrina. Som al segon decenni del segle XX, i posa per al fotògraf amb la mare –vestida de negre, probablement de dol, per això no hi ha pare– i cal suposar que el germanet. Ella somriu tímidament, visiblement contenta que li facin un retrat. La mare sembla que també. El nen, embolicat amb pantalons i jaqueta de vellut, no tant. Però mirin-se-la bé, la-nena-que-podria-ser-la-nostra-padrina. Les botetes rebentades per l’ús. Els forats. Però ella somriu, i dintre de l’extrema humilitat del conjunt, tots tres conformen una estampa digníssima.

Ara facin el mateix exercici amb la parella que posa amb la nena enfilada en una cadira de balca. S’han posat els vestits de mudar per anar al retratista. I ell no s’ha descuidat el pegat que exhibeix a l’ull dret. I acabem amb els tres homes, dos d’ells amb faixa, que no saben ben bé com posar-s’hi. Atenció a les mirades, que denoten la duresa de la vida de traginer, pastor o pagès que devien dur.

Són tan sols tres del mig miler de fotografies, essencialment retrats, que integren el fons de Casa Cremat i que des d’avui mateix es pot consultar a la galeria virtual de l’Arxiu Nacional. Notícia de les grosses perquè feia exactament dos anys, quan el gener del 2021 s’hi va penjar un tastet del fons Pantebre, que no se’n tocava el contingut. Però l’espera ha valgut la pena perquè el de Casa Cremat és un fons peculiaríssim. Va ingressar a l’Arxiu el 1995 i ha trigat quasi tres decennis a veure la llum perquè, com s’ha dit, està constituït quasi exclusivament per retrats: de moment se n’han identificat els protagonistes de prop d’un 20%, però és evident, diu el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu, Isidre Escorihuela, que queda “molta feina per fer, i per això és imprescindible la col·laboració ciutadana: qualsevol pista ens pot servir per estirar el fi i posar-li nom a un rostre fins ara anònim”.

Tot el fons s’ha digitalitzat i penjat a la galeria. Són 436 fotografies, bàsicament, plaques de vidre, obra de Josep Lluís Molné, fill de Casa Cremat (Anyós, 1881-París, 1967) que va concentrar tota l’activitat que li coneixem entre el 1910 i el 1922, quan va agafar els trapaus i va emigrar a França. Després, el silenci (fotogràfic, s’entén). Van ser tan sols dotze anys, diu Escorihuela, però li van donar per fer-se un lloc de privilegi entre els nostres pioners. Molné és coetani de Guillem de Plandolit, de Julià Reig Roqueta, de Joaquim de Riba Camarlot i de Builles, “però el seu fons n’és pràcticament el revers: mentre que ells es dediquen sobretot a retratar escenes de la vida quotidiana i de tant en tant aprofiten per colar-hi algun retrat, Molné es concentra en el retrat i molt rarament s’interessa per la fotografia diguem-ne costumista, i això el fa en la meva opinió especialment interessant”. Són tan rares les ocasions que es poden comptar amb els dits d’una mà: una processó a la plaça Benlloch, la visita del copríncep episcopal, les colles de xolladors que treballaven per a Casa Cremat, alguna festa major i un casament. La resta són retrats. Per què? “Dubto que fossin fotografies diguem-ne administratives, per a salconduits o passaports, intueixo que a ell li agradava de fer retrats i va acabar desenvolupant una tècnica si vols rudimentària però molt eficaç, i un estil propi i molt característic”.

Molné feia posar els models contra la façana de casa Cremat per evitar que les ombres li fessin una mala jugada. Cap al final de la seva trajectòria va adquirir dos fons professionals, un amb motius florals, l’altre amb motius arquitectònics, amb què pretenia donar a les fotografies un aire més d’estudi. I el resultat són uns retrats de profunda intenció etnològica que ens acosten a la forma de ser i d’interactuar dels andosins deprincipi del XX. Les mirades dels personatges, sovint esquives, els gestos i la indumentària transmeten la duresa d’aquella vida quasi preindustrial. I com diu Escorihuela, “aquest fons de retrats no té parangó entre els seus coetanis”. El millor de tot, en fi, és que Casa Cremat no ve sola. El pròxim a desfilar per la galeria de l’Arxiu serà el fons Alsina, probablement el més artista dels nostres fotògrafs clàssics i digne hereu de la fotografia humanista de Doisnaeu, Cartier Bresson i companyia. Serà al segon semestre de l’any, amb un altre tastet de mig miler d’imatges. I entre els grans fons, ja només quedarà el de ca l’Areny-Plandolit, Xavier i Ramon.