A casa per Meritxell

La campana romànica de Meritxell va tornar ahir al santuari: demà, la benvinguda oficial amb benedicció a càrrec de l'arxipreste de les Valls, mossèn Ramon Sàrries.

Aquesta és la història d’una convicció: que el lloc de la campana romànica que des del 1998 estava dipositada al Museu Postal –amb un discretíssim paper secundari, sense línia però amb ding, dong, a l’audiovisual amb què obria la visita– era el santuari vell de Meritxell. Una convicció professada pels consellers generals de Canillo des que ara fa quatre anys Robert Lizarte, aquí en la faceta de campaner, la va redescobrir a Ordino i li va traçar una biografia possible. Els consellers van contactar amb Cultura, Patrimoni s’hi va avenir i ahir al matí va culminar l’operació tornada: un equip de tècnics de Patrimoni amb la cap de Museus, Ruth Casabella, al capdavant, es va plantar a Ordino amb el mateix Lizarte, van hissar la campana, la van dipositar en una caixa fabricada ad hoc, van carregar-la a una furgoneta i cap a Meritxell. Tot va anar rodat, no es va registrar cap incidència, i passades les 11 del matí la comitiva es planava al santuari vell, on ja els esperava mossèn Ramon, que naturalment no es va voler perdre aquell moment històric: “Estic satisfet que hagi tornat a casa. Aquí la van hissar fa potser vuit segles, i aquí és on ha d’estar. Amb la seva germana”.

Ho diu perquè a l’entrada del santuari ja s’hi exposa l’altra campana de Meritxell, supervivent també del fatídic incendi que va arrasar el temple la matinada del 9 de setembre del 1972, però que en va sortir molt millor parada i sense ni una sola esgarrinxada. La protagonista d’avui, en canvi, va caure del jou, va quedar penjant del sòcol –es distingeix perfectament a les fotografies de Peig, fent equilibris– i del sotrac es va partir. I ja saben que quan una campana s’esquerda –no diguem ja si es trenca– és com un cavall coix: ja no hi ha res a fer. En realitat, no és ben bé així: el mètode Lachenmayer, patentat fa uns decennis, permet soldar les esquerdes i recuperar el so original de les campanes. És el que es va aplicar a la de Sant Jaume dels Cortals, avui a Santa Eulàlia d’Encamp. Però la de Meritxell és una peça de museu, datada segons Lizarte entre finals del XIII i principis del XIV –la va fondre un mestre campaner anomenat Despuic, que va tenir el detall de dexiart-hi la firma. Un gravat en forma de muntanyeta o puig– i que s’ha de conservar tal com està. Soldar-la és en aquest cas implantejable. L’única opció, diu, seria fer-ne una rèplica a partir d’un motlle, però això depèn de Patrimoni i Casabella no en semblava setmanes enrere gaire partidària. Tot i que seria l’oportunitat de tornar a penjar totes dues campanes a l’espadanta del temple. Veurem.

El cas és que Lizarte, diu, no va poder dormir diumenge de l’emoció. No passa cada dia que tinguis l’ocasió (i la responsabilitat) de traslladar una venerable campana mil·lenària. És clar que no parlem d’un pes pesant: fa 48 centímetres de diàmetre i 73 d’alçada, i amb prou feines supera els 60 quilets. Pensin que la Santa Eulàlia, a la parroquial d’Encamp, pesa 883 quilos, i la Maria de Sant Pere Màrtir, 1.035! De moment, en fi, s’exposarà a un costat de l’altar, amb la rèplica de la marededeu romànica tallada el 2014 per Íngrid Forell a l’altre. Molt probablement es reunirà en un futur amb la seva germana. Però això també es veurà. De moment, la benvinguda oficial tindrà lloc demà a les 20.30 hores, en presència de l’arxipreste de les Valls, mossèn Ramon Sàrries, que la beneirà, de la ministra de Cultura i del cònsol de Canillo. Lizarte en repassarà la vida i miracles –de la campana, s’entén– i la processó prèvia a la missa vespertina arrencarà excepcionalment d’aquí per concloure al santuari nou. Les coses que deu haver vist, aquesta campana!