Casa Ribot: fil a l’agulla (per fi)

“Hem fet un pas endavant per a la salvació de Casa Ribot.” Ho deia ahir Josep Santuré, en representació de la propietat d’aquest edifici històric ubicat a l’avinguda del Pessebre d’Engordany, després de la reunió mantinguda amb les directores de Cultura i d’Urbanisme d’Escaldes, Anna García i Ester Cervós. Una reunió auspiciada per Velles Cases Andorranes i que va tenir lloc ahir, deu mesos després de l’SOS que el mateix Santuré va llançar públicament perquè Casa Ribot, diu, cau. Ho van poder comprovar les desenes de curiosos que la van visitar el setembre passat, amb motiu de les Jornades europees de patrimoni, i també els tècnics del ministeri que hi van girar una visita tècnica al febrer. En canvi, el Comú havia contestat amb el silenci les dues demandes prèvies de la propietat, que sol·licitava una reunió per mirar de desencallar una situació que Santuré qualifica d’“urgent”.

A la tercera hi va haver resposta, i hi ha tingut molt a veure, insisteix la propietat, la mediació de Velles Cases amb Claude Benet, el president, al capdavant: “Estàvem a punt, molt a punt de perdre tota esperança.” La reunió d’ahir va tenir la virtut de canviar aquell depriment derrotisme en un tímid optimisme. El “pas endavant” al qual es refereix Santuré és la “bona predisposició” que va trobar per preparar entre totes dues parts un projecte “amb cara i ulls” per “avançar”. I avançar vol dir, en aquest context, consensuar primer de tot quina finalitat, quin ús es donaria a Casa Ribot després d’una hipotètica restauració. Una vegada decidit què se’n faria, caldria redactar un estudi arquitectònic que descrivís clarament les prioritats d’actuació, i el cost que tot plegat tindria. Amb tot aquest patracol, i sempre de la mà del Comú, la propietat podria presentar-se a la convocatòria anual d’ajuts a la restauració de béns immobles inventariats. I és en aquest últim punt on el suport del Comú s’intueix fonamental: Casa Ribot no va passar el tall en la convocatòria anterior precisament per un defecte de forma: hi faltava el preceptiu informe de l’arquitecte.

Es tracta, però, d’un “pas endavant”. Un de sol. Perquè el programa del ministeri preveu ajudes per una quantitat màxima de 100.000 euros, així que una hipotètica operació Ribot, que previsiblement i vist l’estat de l’immoble superaria llargament aquesta xifra, requeriria un acord a quatre bandes en què a més del Comú, el Govern i, és clar, la propietat, s’impliqués una entitat bancària disposada a facilitar el finançament d’una hipotètica intervenció. Com a mínim, això és el que proposava al setembre Santuré. Una via extraordinària però no inèdita, que ja es va assajar ara fa quinze anys en la restauració dels esgrafiats de la Casa Fusilé, també a Escaldes.

Es tracta, per tant, i com conclou Santuré, de “consensuar un projecte, establir les prioritats i el calendari, i fer una previsió del que tot això pot costar. Però hem de trobar aquesta línia comuna que ens permeti avançar. Ara mateix, no la tenim: aquesta és la veritat”, diu, conscient que es tracta d’un cas inusual, “que s’escapa de la casuística habitual amb què treballa l’administració: entenem que els descol·loqui, però el problema existeix i és urgent. Hem de trobar una solució”.

Benet comparteix el moderat optimisme de la propietat. El que era “lamentable”, insisteix, és que en prop d’un any no s’hagués avançat ni un centímetre, “perquè passa el temps i la casa corre el perill cert d’ensorrar-se”. El Comú s’ha compromès, diu, a elevar l’expedient a la junta de govern, i a actuar com a mediadors davant del ministeri, “posar-li les coses més planeres a l’hora de fer front a una situació urgent”, i sempre des de la convicció que “no es tracta únicament de posar-hi pegats, evitar que caigui, sinó de convertir Casa Ribot en un actiu patrimonial”.

¿Quin és, en fi, el problema al qual es refereix Santuré? Doncs que Casa Ribot –exemplar únic de casa pairal tradicional, construïda entre els segles XV i XVIII, habitada fins als anys 40 del segle passat i inclosa des del 2010 a l’inventari general del Patrimoni– presenta una col·lecció de patologies que en comprometen seriosament la supervivència. La principal, la més aparatosa i, sobretot, la més perillosa, és la teulada de l’era adjunta al cos principal de la casa, parcialment enfonsada; però és que el mur lateral, que dóna al carrer Hortalet del Ribot, també presenta una inquietant panxa i la xemeneia monumental –element característic que va servir de model per a la xemeneia de Casa de la Vall, en la gran reforma del 1964– està apuntalada amb unes bastides de ferro des que les nevades de fa sis anys van fer caure part de les parets. Un cromo, com poden veure en la fotografia adjunta.

La bona notícia és que des del setembre passat no s’hi ha produït cap incidència, diu Santuré. La dolenta, que en qualsevol moment pot passar el pitjor, vaticina. I el temps corre.