Castellbò: l’art d’apedregar inquisidors

Carles Gascón vincula els orígens del Sant Ofici al bisbat d’Urgell, en temps de Pere de Puigvert. Un, dos i tres. Ponç de Planés, Bernat de Travessera i Pere de Cadireta. Aquests són els tres inquisidors que van tenir la mala pensada d’anar a caçar càtars a Castellbò i que van pagar-ho amb la vida. Podríem dir que els van passar literalment per la pedra, perquè com a mínim Pere i molt probablement Ponç van morir apedregats pels veïns de Castellbò, que no es pot dir que fossin precisament arxiu de cortesia. Bernat, en canvi, el van cosir a ganivetades, a cops d’espasa per concretar; però el resultat va ser exactament el mateix.

Les peripècies de tots tres inquisidors les va repassar ahir Carles Gascón en la primera de les conferències del cicle Parlem d’història, que va tenir lloc a l’Espai Ermengol de la Seu. Amb una suculenta tesi al sarró: que l’activitat inquisitiva va començar a la península Ibèrica –a tota la Península!– precisament pel bisbat d’Urgell. L’honor cal posar-lo al sac de Pons, prior dels dominics de Lleida, on consta que cap al 1232 va començar la seva carrera i que el 1236 va tenir l’ocurrència de dirigir-se a Castellbò per purificar aquell niu d’heretges.

El final el sabem, i sabem també que l’any següent els bisbes d’Urgell i de Vic, l’arquebisbe de Tarragona i el vescomte de Cardona van aixecar un exèrcit per cobrar-se venjança: mig centenar de càtars van ser fets presoners, una vintena més –ja difunts, per fortuna seva– van ser desenterrats i condemnats a títol pòstum, i tan sols una quinzena –entre els quals hi havia un tal Joan de la Vall d’Andorra, quina casualitat– van fugir de la carnisseria. Una dada: a Castellbò hi vivien en aquella època cap a tres centenars d’ànimes.

A Ponç el va succeir Pere de Tenes, que no va morir apedregat ni a Castellbò però que l’aute de fe del 1258 a Perpinyà, on van morir cremats –la cèlebre foguera inquisitorial: la de Perpinyà és l’única de què es té notícia, cosa que no vol dir que no se n’encengués cap a la Seu, diu Gascón– una colla de rel·lapses. D’on venia, aquesta dèria episcopal pel Sant Ofici? Segons l’historiador, del concili de Tarragona del 1229, en temps del bisbe Pere de Puigvert, en què l’Església pren consciència del perill càtar que s’estén de forma inquietant per les terres pirinenques. I posa fil a l’agulla.

Però tornem als altres dos inquisidors màrtirs –com els anomena Gascón–. De Travessera se’n sap ben poca cosa: tan sols que va deixar la pell a Castellbò, cap al 1260; a Cadireta li va arribar el torn cap al 1280, quan hi acompanya un exèrcit que persegueix els nobles que s’han rebel·lat contra l’autoritat reial i que ocupa la localitat, i els veïns, casualitat o no, l’hi fan pagar a ell: a pedrades, ja ho hem dit.

El cas és que quan un inquisidor aterrava per aquí, els veïns ja es podien posar a tremolar. Fins i tot si eres bisbe. Li va passar a Ponç de Vilamur, que ho era d’Urgell, i que havia estat escollit precisament per la seva fama d’implacable perseguidor d’heretges. Fins que Ramon de Penyafort –futur sant, i futur patró, ai, dels advocats– va venir a la Seu a predicar, i a instàncies del compte de Foix –qui ho havia de dir: els tradicionals defensors dels càtars– va ser acusat de contemporitzar amb l’heretgia i deposat.

De la febre inquisitorial se’n van deslliurar curiosament els nostres rebesavis. I diu Gascón que gràcies precisament al comte Roger Bernat II de Foix, que va ordenar el 1237 aixecar la fortalesa de la bastida de Ponts, a la farga de Moles, i d’aquesta manera va evitar que els inquisidors enviats pel bisbe entressin al país a buscar heretges. I probablement n’haguessin trobat, apunta.