Caterine Metayer, directora dels Petits Cantors: “El lloc natural del cor és sota el paraigua del ministeri, com ho està l’ONCA, la Jonca i l’ENA”

La cita és demà a Meritxell: serà l’última vegada que qui n’ha estat directora des del primer dia es posi al davant dels Petits Cantors. Hi continuarà vinculada i s’encarregarà de dirigir el cor juvenil i el d’adults. Però els nens, amb qui ha treba-llat tota la vida, ja no seran cosa seva, sinó del seu relleu, per a qui demana temps i paciència perquè les successions “són sempre complicades”.

Nerviosa?
Una mica, és clar que sí. Em fa il·lusió però també pena perquè això s’ha acabat. Però la vida és així.

Plorarà?
Ara et diré que no, però els cantants som molt emotius, així que no t’estranyi si em contradic.

Recorda el primer concert dels Petits Cantors?
I tant: la missa del Gall del 1991 a Santa Eulàlia. Eren una trentena de nens. Havíem començat a assajar a mitjans d’octubre, un repertori tradicional de Nadal. Res d’extraordinari, perquè acabàvem de començar i de zero, però sonava bé.

Quin serà més especial?
Fa trenta anys no sabíem ben bé cap on anàvem. Era un viatge cap al desconegut. En un altre sentit, el que vindrà a partir d’ara també serà una aventura, per als Petits Cantors i per a mi. 

Ha preparat alguna cosa especial, per demà?
No ben bé. Cantarem la Missa, com cada diada, amb molts temes de Fauré i l’himne de la Coronació. És emocionant perquè ja vam cantar al 75è aniversari, el 1996. Ni jo ni ningú podíem saber que arribaríem fins aquí. No era evident Però vist amb retrospectiva, no puc estar més feliç ni sentir-me més afortunada i agraïda per tots aquests anys.

Es quedarà aquí?
Naturalment, això és casa meva. Mentre pugui, seguiré treballant i ajudant en el que pugui.

S’havia dit que hi seguiria vinculada com a presidenta d’honor.
Ja ho veurem. Però el futur del cor ja no depèn de mi. A partir de demà només podré parlar del passat, d’aquesta experiència extraordinària, inclosos els mals moments que vam passar el 2010. Però quan tens un càrrec públic aquestes coses passen.

El cor que deixa s’assembla al que tenia al cap quan va començar? O s’ha quedat amb les ganes de fer alguna cosa?
Sempre he tingut el somni que l’estructura del cor permetés adaptar els horaris escolars, que són prioritaris, als assajos. Aquest hauria de ser l’objectiu: una escola amb horaris adaptats no només als cantaires, també als nois que estudien música o dansa, o que practiquen un esport a alt nivell. 

Això, és viable?
Ho és, perquè els nens bé han d’anar a escola i han de tenir professors. No té per què costar més del que ja costa escolaritzar  aquests nens. El que hem de tenir clar és que si volem fer un salt de qualitat, necessitem una estructura com aquesta. I vam estar-hi a punt, durant el mandat de Marc Forné. No ens en vam sortir, entre d’altres motius perquè en aquell moment hi cantava el seu fill, al cor, i molta gent ho va criticar. N’hi havia 49 més, de nens, però això no ho veien. Si ens limitem a pensar de forma més aviat mesquina, que tot ho fem per interès personal, no avançarem mai. En cap àmbit. En fi, fos pel que fos no me’n vaig sortir.

Un altre repte és que el cor, que avui se sufraga amb aportacions majoritàriament privades, torni al paraigua del ministeri i es converteixi en una entitat pública de l’estil de l’ONCA, la Jonca i l’ENA.
Efectivament. És el lloc natural dels Petits Cantors, i aquest hauria de ser el futur del cor. 

El ministeri, ho té clar?
Crec que sí, pel que hem pogut parlar amb la ministra Riva. Però el projecte dels Petits Cantors no hauria de dependre només de Cultura, també toca el ministeri d’Educació, que hi tindria molt a dir en aquest centre de què parlàvem fa un moment.

Quins eren els objectius fundacionals quan Josep Dalleres i Marta Deu li demanen que creï els Petits Cantors?
L’encàrrec era formar un cor com el que a l’època dirigia a Nantes. Va ser amb aquesta formació que vaig venir per primera vegada a Andorra. I durant tres anys ho vaig compaginar, fins que vam veure que no era possible i em vaig decantar pel d’aquí. 

Els últims temps el cor ha tingut poca presència.
Per la Covid, és clar. La distància obliga a dividir els assajos, i això afecta la dinàmica, la cohesió del cor, que no és només cantar.

N’hi ha prou amb els concerts de Meritxell, Nadal i maig, i la gira d’estiu?
Són pocs, pensa que havíem arribat a cantar mig centenar de concerts l’any. Quan vam obrir el cor a les nenes l’organització es va complicar i vam baixar considerablement les actuacions.

Per què?
L’ideal hauria sigut fer dos cors, un de nens i un de nenes. Però això era impossible. La solució va ser un de sol i mixt.

Un hàndicap?
Va costar perquè una nena de 10 anys no canta com un nen de 10 anys. Als 14 anys tindrà la veu feta, però als 10, no. Un nen, sí. La veu de les nenes madura més tard. Per això va costar ajustar-ho, però ha valgut la pena.

Els cors només de nens, tenen els dies comptats?
L’escolania de Montserrat continua sent només masculina. Els petits cantors de Viena van rumiar-s’ho, però finalment van optar per continuar sent només de nens. Oxford i Cambridge ni s’ho plantegen. Els cors històrics no canviaran l’estructura, i a França n’estan sorgint cada vegada més.

No van contra el signe dels temps?
No acabo d’entendre per què s’ha de perseguir la paritat en tot, i consti que no hi tinc res en contra, perquè soc dona. Però  pensem en el Barça, el futbol i qualsevol esport: hi ha equips i competicions masculines i n’hi ha de femenines. Per una qüestió purament física, i em sembla bé que sigui així. Finalment, en els cors de nens també hi ha una qüestió física.

L’objectiu dels Petits Cantors no és formar professionals.
L’objectiu és formar veus. On arribaran, és una altra cosa. De fet, un grapat d’antics cantaires s’hi han acabat dedicant, des del baríton Marc Canturri fins a la soprano Maria Soler, a punt d’ingressar al conservatori de París, o el contratenor Gil Grandjean, que estudiarà a Perpinyà, i el també baríton David Costa, a Florència. Fora de la clàssica, Dyan Remolu, Louis Vandekerckhove i Santi Casas, entre d’altres, han fet carrera musical. Però el cor és el context, el medi ambient on una veu pot créixer i es pot anar polint, si hi ha matèria primera, treball, disciplina i sort.

Consells per al seu successor?
S’ha de donar i li hem de donar temps, perquè una successió sempre és complicada. Primer de tot haurà de reconstruir quasi de zero el cor, i donar-li el seu color.

De zero, diu!?
Hi haurà nens que marxaran, és el procés natural. En quedarà un bloc de deu, potser dotze, i haurà de reclutar noves veus a les escoles, com d’altra banda fèiem cada curs. Estarem al seu costat, però al seu servei, perquè hem de tenir clar que serà el seu cor, amb les seves idees i criteris. Ja no serà més el meu, i això ho hem d’entendre tots.

Jordi Sabata es perfila com a successor de Metayer als Petits Cantors
No direm que estava escrit, però des que al maig es va fer oficial la incorporació com a coordinador de l’Institut de Música de la capital,  la candidatura de Jordi Sabata (Berga, 1981) a la direcció dels Petits Cantors va anar prenent forma. A un extens currículum com a gestor (al capdavant de l’Associació Catalana d’Escoles de Música, de l’Escola municipal de música de Berga i del Conservatori dels Pirineus) s’hi afegeix la titulació en cant clàssic i contemporani i la direcció del cor de cambra de Berga. Així que no va ser cap sorpresa que el president dels Petits Cantors, Carles Enseñat, confirmés ahir que Sabaté és “la primera opció” per substituir Metayer al capdavant de la formació. “Ens agradaria molt que pogués agafar la direcció del cor, vista la seva formació i experiència, però ara per ara no hi ha res tancat i tot dependrà, lògicament, que el Comú d’Andorra la Vella hi doni el vistiplau”. Metayer mantindrà la “codirecció” fins al gener per garantir un traspàs “endreçat”. Enseñat té coll avall que Sabata és l’home cridat a liderar la transició dels Petits Cantors, que en tres decennis d’història tan sols ha conegut Metayer com a directora... si descomptem l’interregne del 2010-11, quan la catalana Elisenda Carrasco va ser cridada d’urgència per substituir Metayer. Es va produir llavors l’escissió dels Petits Cantors Lliures, que van seguir Metayer, Carrasco va acabar també destituïda, l’abril del 2012, i el setembre del 2013 el que quedava del cor nacional i els Lliures es van reunificar en els actuals Petits Cantors, de nou amb direcció de Metayer. Fins demà.