Catherine Metayer: “Hi ha hagut sempre lloc per a tothom; mai li hem dit que no a cap nen”

¿Recorda el primer concert dels Petits Cantors? Però el primer de tots...

I tant: la missa del Gall del 1991 a Santa Eulàlia. Eren 28 nens, crec recordar. Havíem començat a assajar a mitjans d’octubre, un repertori tradicional de Nadal. Res d’extraordinari, perquè acabàvem de començar i de zero, però sonava bé.

¿Per què vostè?

Havia vingut a Andorra amb els Petits Cantors de Nantes, que a l’època dirigia, en una gira camí d’Hongria! Vam fer tres concerts, i els vaig comentar a Marta Deu i Josep Dallerès, a l’època cònsol menor d’Encamp, que era estrany que no hi hagués al país un cor d’aquell estil.

Els va convèncer.

Sembla que sí, però en aquell moment no tenia cap intenció de ser jo qui el muntés. Per sorpresa meva, al cap d’un temps em van demanar que els fes una mena de projecte, i abans de mig any em responien que tenien tot el que havia proposat i que si me’n volia fer càrrec. Era el mes d’abril, i la condició va ser que al Nadal féssim el primer concert. Des de zero, no hi havia cap nen i els vam haver de reclutar aquell estiu. I va dir que sí.

¿Quin era l’objectiu fundacional dels Cantors?

A tots els països hi ha cors infantils que exerceixen d’excel·lents ambaixadors culturals. Crec que ho hem aconseguit: hem visitat tot Europa occidental, els EUA i el Canadà; l’illa de Guadalupe, en la primera gira, la del 1992... I hi ha també l’aspecte pedagògic: hem format unes quantes generacions d’amants de la música.

¿Quants nens han desfilat pels Petits Cantors al llarg d’aquest quart de segle?

Entre 400 i 500. Avui som una cinquantena.

N’ha sortit un cantant professional, Marc Canturri. Poca cosa... ¿O només ho sembla?

D’aquí poc sentirem a parlar de David Costa, que estudia a París, un altre baríton amb una veu preciosa, extraordinària. I dues noies més que volen dedicar-s’hi, i tenen talent: Maria Soler i Carla Kirby, totes dues sopranos. Però també n’han sortit Louis Vandekerckhove, que treballa amb el coach de Céline Dion, i Manel Soriano, que s’ha decantat pel rock.

¿Quants discos han gravat?

Set. L’últim, el dels 25 anys, que és una selecció d’actuacions en viu, no gravat expressament.

¿Les fites d’aquest primer quart de segle?

Els concerts a l’ONU, a Nova York, i a la seu de la Unesco a París. I Lourdes! El primer concert que vam fer a l’estranger: hi havia una concentració de petits cantors; hi vam anar perquè veiessin que no eren els únics, que n’hi havia molts com ells, per tot el món.

La crisi del 2010, ¿va ser el pitjor moment? ¿Ho va veure perdut?

Sempre hi ha moments de tempesta. L’important és que la feina que havíem fet va ser l’aval que ens va permetre superar-ho i tirar endavant.

¿Digerit, superat i oblidat?

És difícil d’oblidar-te’n, d’un episodi com aquest. Però en la meva opinió és més important mirar endavant que endarrere. I és el que intento. No cal dir que el suport que vaig rebre va ser decisiu. Tot plegat va servir com a mínim perquè el cor s’obrís a les veus femenines. La veritat és que jo sempre havia treballat amb cors de nens. Se’ns va proposar d’afegir-hi nenes, ho vam fer i ha funcionat. Diguem que sí, que va servir per a això.

També va ser sonada la polèmica sobre el solfeig, si calia o no ensenyar-ne als nens.

Vaig triar el sistema anglès. Allí tenen uns cors de primeríssim nivell i no fan solfeig. O el fan, però a l’interior de la partitura, per intervals, sense dir la nota. A un nen que des dels 8 anys treballa amb intervals, li dónes una partitura nova i et cantarà la cançó sense problemes. No cal saber el nom de les notes. També és veritat que si vols fer carrera és millor saber solfeig. I també si fas un instrument. Però això és en una segona etapa, que és just el que no tenim nosaltres.

Està clar que la fórmula ha resistit el pas del temps. Però ¿què es pot millorar, de cara al futur?

Una escola que permetés als cantors compaginar els estudis amb el cant. Ho diem des de fa molts anys. Hi tindrien també cabuda els nens que practiquen esport a un cert nivell –esquí, tennis, natació, bàsquet...– i els que estudien un instrument. Els esportistes, entrenant-se al matí i estudiant a la tarda; cantors i músics, al revés. Així els professors tindrien una dedicació completa. En la meva opinió, és el pas decisiu per fer un salt de qualitat. Sona bé, sí, però ¿és factible? Ho és. Parlem-ne. Estic segura que pot funcionar. Si volem formar campions, en l’àmbit que sigui, només hi ha un secret: treballar molt i des de petits. Res més. Un quart de segle al mateix lloc...

¿No ha tingut mai temptacions de plegar?

Des del primer dia treballo amb joves. Aquest és el secret. Els que van començar el 1991 tenen 25 anys més, però en canvi els nens del cor continuen tenint-ne entre 8 i 14. Això ajuda.

¿Fins quan pensa resistir?

Fins que em jubili, sí. Però l’important és que el cor continuï el dia que jo no hi sigui. Els cantors de Viena tenen 500 anys. Ens en queden uns quants, per arribar-hi. ¿I ha pensat en algun possible successor? He fet 60 anys, així que s’acosta el dia. Però tinc cinc anys per pensar-hi. M’agradaria que fos un antic cantor. I n’hi ha que si volguessin, podrien fer-ho.

¿Com hauria sigut la seva vida, si no s’hi haguessin creuat Deu i Dallerès?

Mai no ho sabrem. Dirigia el cor de Nantes, que funcionava bé i amb què havíem viatjat per tot el món. Ho vaig compaginar els dos primers anys, fins que no vaig poder més. I al cap de sis mesos es va dissoldre.

¿I si s’hi hagués quedat?

Hi vaig estar molt bé, els set anys a Nantes, és veritat. Les coses podrien haver anat d’una altra manera al cap de poc d’instal·lar-me a Andorra. Em va trucar James Litton, director de l’American Boychoir de Princeton, perquè es jubilava, i em va dir si m’interessaria el lloc...

I entre Princeton i Encamp, va triar Encamp.

Em vaig quedar, sí. Feia tres anys que estava aquí, el cor estava encarrilat i la decisió va ser en la meva opinió encertada.

El toc Metayer, ¿existeix? ¿En què consisteix?

Cada director té la seva manera de treballar. I els nens són un món a part. Cal donar-los la tècnica, avançar sobre el repertori i al mateix temps trobar un color per al cor. I aquesta és la gran dificultat d’afegir nenes al cor: trobar-li un nou color. No és el mateix color que quan tens només nens. Vam haver de treballar molt per conservar el color que teníem, però sense fer que les nenes cantessin més baix. L’equilibri aquest no és fàcil.

¿Cal tenir un do, per cantar?

Si el nen té el do del cant, és fàcil treballar la veu. Jo em veig com un escultor, que treballa millor un material tou i mal·leable. Però també és veritat que el bon escultor t’acabarà fent una bona escultura amb el que sigui. No tots els nens el tenen, el do. Ni molt menys. He tingut nens que desafinaven tant que els tres primers mesos se’ls van passar escoltant. Només escoltant. Sense cantar. Una hora i mitja, tres dies a la setmana. És dur, t’ho asseguro. Però és la millor manera de formar l’oïda. Deixa’m afegir que aquest nen va acabar sent solista, amb una veu extraordinària.

¿Algú s’ha quedat mai fora?

Als Petits Cantors de Viena hi ha audicions que són decisives: tu vals, tu no; aquí no ho hem fet mai, això. Hi ha hagut lloc per a tothom que ha volgut.