Centre cultural lauredià: 25 anys

Teresa Areny, que en va ser la primera directora, evoca els inicis de l’equipament, que va obrir el 18 de setembre del 1992.

“Vam arribar a temps, però justíssim: per una porta entraven els convidats i per l’altra sortien els proveïdors.” Teresa Areny recorda així el dia de la inauguració del Centre Cultural i de Congressos Lauredià. Ahir va fer exactament un quart de segle i l’Escena Nacional, que des de fa un curs hi té una cosa així com la segona casa, ho va celebrar amb la reposició d’Aquells, l’espectacle de dansa vertical que es va estrenar ara fa un any a la façana que dona a la plaça de la Germandat.

Aquell 18 de setembre del 1992 era divendres i l’acte el van protagonitzar l’Esbart Laurèdia, la Coral Rocafort i la Colla de Geganters. L’endemà, la primera funció al Claror, amb Lloll Bertran (Un xou ben viu). I durant el cap de setmana, portes obertes perquè tothom pogués desfilar per un equipament escènic aleshores pioner al país i que 25 anys després encara no admet comparació amb cap dels que han vingut després. Avui forma part del paisatge cultural, acull dues temporades regulars –la de teatre i la d’òpera– i multitud d’actes corporatius, i el donem per descomptat. Però el cert és que el centre cultural va ser una ocurrència visionària del cònsol Josep Maria Felipó.

Ell el va concebre, però qui el va aixecar va ser el seu successor, el traspassat Ricard Tor, diu Areny, que el juny del 1992, tres mesos abans de la inauguració, es va convertir en la primera directora de Cultura de Sant Julià. Fins aleshores, les qüestions culturals les gestionava directament el conseller del ram. Amb ella la gestió es va professionalitzar, i un dels seus primers encàrrecs va ser posar en marxa el Centre Cultural. Inicialment així, a pèl, sense l’afegit “de Congressos” que va venir després: “Em va fer especial il·lusió perquè quan estudiava a Barcelona i pujava a casa veia com l’edifici anava creixent i pensava com m’agradaria de treballar-hi.” Doncs s’hi va quedar nou anys i quan va marxar, el 2001, el centre cultural ja funcionava a velocitat de creuer i amb el diguem-ne full de ruta que, amb retocs, s’ha mantingut fins avui.

La idea de Felipó i també de Tor s’inspirava en el ja aleshores desaparegut Centre de Cultura Laurèdia, que històricament havia existit en un local al costat de l’església i que –diu Areny– generava molta activitat: allí havien nascut l’Esbart Laurèdia i la Coral Rocafort. El nou equipament, en fi, havia d’aglutinar les activitats culturals ja existents i impulsar-ne de noves. Entre les primeres hi havia l’Escola d’Art, que s’hi va mudar des de l’edifici del Molí –l’original, no l’actual–. Entre les segones, la nova biblioteca, que va obrir al gener. També es va arribar a un acord amb l’empresa Cassany per aprofitar el Rocafort com a sala de projeccions i perquè Sant Julià recuperés el cine, i de seguida, és clar, es va aixecar la temporada de teatre, el pal de paller de la programació.

L’últim trimestre del 1992, diu Areny, es va fer tres funcions més, i com que la capital ja programava teatre de forma regular, “me’n vaig anar amb Cristina Rovira, que era la directora de Cultura, i li vaig proposar d’unir forces fent-ne una promoció conjunta i oferint una programació complementària, com complementaris eren el Claror i el Comunal, l’un més decantat cap al gran format, i l’altre, al mitjà i petit. Ens vam entendre de seguida”. Tant, que el 24 de febrer del 1993 el Claror estrenava la primera temporada conjunta amb –cap sorpresa– Paco Morán, Joan Pera i La extraña pareja. Des d’aleshores s’hi ha programat prop de 175 obres i hi han desfilat cap a 50.000 espectadors.

Vocació popular

Un altre dels pilars de la vida cultural laurediana aquest últim quart de segle han sigut, és clar, els Pastorets. Al també desaparegut Carles Loan, diu, se li va posar entre cella i cella de recuperar-los –històricament Josep Maria Bonet ja n’havia dirigit uns–, el Comú li va prendre la paraula i el Nadal del 1994 van pujar per primera vegada a l’escenari del Claror: “Sense el centre cultural és difícil que haguessin ressuscitat”, conclou. Menys sabut, per no dir gens, és que a l’espai on finalment es va ubicar la biblioteca hi havia d’anar, segons el projecte original, el primer museu del tabac. Va ser que no, massa petit, i el museu va haver d’esperar deu anys més.

L’equip amb què aquella aventura va arrencar el completaven Joan Benítez, en funcions de conserge, i Olga Álvarez, així com tota la corrua d’eventuals que hi van desfilar –des de Jordi González fins a Josep Hinojosa–, amb Sergi i Roger Mas a l’Escola d’Art. Els espais van anar creixent, van néixer i van morir iniciatives més o menys prometedores –el concurs de cant Montserrat Caballé, la fira de joieria, els tallers de teatre que van ser l’embrió de les companyies actuals– i el centre cultural, diu Areny des de la distància, “ha conservat la vocació popular, oberta al ciutadà, que li vam voler donar des del primer moment: que no fos un espai elitista que només poguessin trepitjar els professionals, que un dia hi puguin actuar Joan Pera i Joel Joan i, l’endemà, els alumnes de les escoles lauredianes en l’espectacle de fi de curs”.

És moment, aquest 25è aniversari, per replantejar o reorientar l’equipament? “No en conec el nivell d’ocupació actual, només puc dir que les activitats de cara al públic depenen en gran manera de la dotació pressupostària. En qualsevol cas, s’ha de ser valent per marcar una línia i defensar-la, i de vegades amb imaginació es poden proposar productes nous que no requereixen grans inversions.”