Christina Rosenvinge, cantautora: “La memòria no és només selectiva, també és creativa: inventem records”

No ha cantat mai per aquí dalt. Ni amb Alex y Christina –‘Chas y aparezco a tu lado’, se’n recorden!?– ni en solitari. Així que s’estrena el 29 de maig a l’Auditori amb ‘Un hombre rubio’, elegia al pare absent, ai, i a la vegada mena de dissecció de la masculinitat contemporània que ha concitat el rar favor de crítica i públic.

‘Romance de la plata’ s’inscriu en una llarga i il·lustre tradició de cartes, poemes o elegies al pare que arrenquen amb Manrique i acaben amb l’antologia ‘Tu sangre en mis venas’. N’és conscient, oi?

Clar que sí. És un gènere consolidadíssim. Però volia també donar veu al pare, que fos el pare qui, per variar, escrivís una carta al fill. I no en vaig trobar quasi res. Una coseta de Pavese, i para de comptar. En part va ser per això que vaig escriure el disc, que bàsicament parla de la soledat de cert tipus d’home, incapaç de comunicar-se, i que creu que el seu paper és estrictament alimentici: portar el sou a casa.

Què li retreu al seu pare, exactament?

Al contrari. No li canto les quaranta, intento posar-me al seu lloc, comprendre’l. Potser per això he hagut d’esperar 25 anys a escriure’l.

I la seva mare, l’esposa del ‘hombre rubio’, com el va encaixar, aquest experiment?

És molt curiós, perquè en certs aspectes em va corregir els records que en tenia. Es veu que algun episodi me l’havia inventat! És un interessantíssim fenomen psicològic, com la memòria no només és selectiva, sinó també creativa. Un inventa records! Com a mínim, els retoca.

Pensava que les filles, amb qui tenien més friccions era amb la mare, no amb el pare!

Cert, però et diré que mentre estava escrivint les cançons vaig parlar d’això amb molta gent, i he arribat a una conclusió: un pare absent deixa una petja de malenconia que no s’esborra mai. Els pares haurien de ser més conscients de la necessitat que els fills tenen que simplement, hi siguin. I em refereixo a una presència emocional. De totes formes, quan et converteixes en pare descobreixes que no era tan fàcil, ser-ho, i que els teus pares no ho feien tan malament com semblava.

Quins són els símptomes per identificar aquest home ‘hermètic i absent’? Perquè tots pensem que no, que nosaltres no som així.

La dificultat per reconèixer la fragilitat pròpia, aquesta mena de durícia emocional que vas generant, una mena d’armadura que en lloc de protegir-te el que fa és enclaustrar les teves emocions.

Però aquest diagnòstic, creu que és generalitzable, que tots som així?

Està estudiadíssim: davant d’un problema emocional, la dona el primer que fa és buscar ajuda; els homes, en canvi, els costa moltíssim admetre’l. Atenció, que això no vol dir que no tinguin emocions. Però els costa reconèixer-les i manifestar-les. Es cura, això? Tant de bo ho sabés. El que tinc clar és que l’educació emocional és una assignatura pendent als nostres plans d’estudis.

Com se n’ha sortit, amb els seus dos fills, després de tant predicar?

Comprovo amb certa estupefacció que hi ha motlles que no han canviat en absolut. Els nens, quan són petits, són unes floretes tan fràgils, fresques i reboniques com les nenes, però quan arriben a l’adolescència, prejudicis i rols tradicionals imposen als nois un tipus de comportament que els ve adjudicat des de fora, perquè no neixen així, s’hi tornen: fer-se els durs, els machotes, per encaixar al grup. Les noies, d’altra banda, exageren la seva presumpta fragilitat. Això s’ha de desmuntar des de l’escola.

Més que un disc, és un tractat.

Són temes en què he rumiat molt, acaben sortint en les lletres d’una manera més poètica, és clar. Però la poesia té també un fons ideològic.

Acaba de publicar ‘Debut. Cuadernos y canciones’. No en tenia prou, de ser cantautora, que també vol ser poeta?

La veritat és que vaig entrar a la música per les lletres. El meu primer ofici va ser el de lletrista, que era precisament el que els meus companys de banda –tots, nois– no volien fer. Ells el que volien era tocar! Després vaig començar a cantar, i a compondre, i a produir. Però primer de tot van ser les lletres.

Perdoni que li demani: l’amor romàntic, és masclista o no ho és? Li han retret de perpetuar-lo a les seves cançons...

No podem simplificar fins a aquest punt. Entenc qui sosté que el relat basat en l’amor romàntic pot generar unes expectatives falses, irreals. Però cal també tenir en compte que qualsevol relat, una pel·lícula, una novel·la i també una cançó, neix d’un conflicte, en moltes ocasions la pèrdua. D’altra banda, és impossible escriure res, tampoc una cançó, sobre un món perfecte i una societat feliç. Precisament, perquè no hi ha conflicte. Quan tot surt com estava previst, quan tothom és feliç, no hi ha gaire cosa a explicar.

El Sobrino del Diablo abomina de les cançons d’amor. Diu que no n’ha escrit ni n’escriurà mai cap.

En realitat, escrivim més cançons de desamor que no d’amor. És molt més productiu el desamor! D’altra banda, cal entendre les metàfores: a Un hombre rubio hi ha un tema, El pretendiente, que sembla una cançó d’amor...

...I no ho és?

En realitat, les reines simbolitzen Europa, i el pretendent és un xaval que travessa l’Estret amb una pastera. És una cançó política, la lletra va donant pistes, però sospito que hi ha qui no l’ha acabat d’entendre.

La veritat, entendre-la com Déu mana és de nota.

Cal un esforç, sí. I no t’ha de fer mandra quedar-te a la superfície. Les metàfores tenen molts significats. Busca’ls.