Claret es confessa a Barbal

Pujant des de Barcelona cap a la Seu ja anaven explicant-se les seves maneres d'escriure, les seves manies, els seus procediments. Això explicava Andreu Claret durant la presentació de París érem nosaltres, ahir al vespre, al Consell Comarcal i amb Maria Barbal asseguda al costat. Els lectors presents, a falta d'haver presenciat aquella sucosa conversa, tampoc no quedaven decebuts de la que es produïa a la sala, d'escriptor a escriptor.

A la pallaresa, per exemple, li havia intrigat l'estructura de la novel·la, amb aquell primer capítol on Claret s'atura en el seu propi naixement, seguit d'un altre on narra la mort del pare, protagonista del relat. "Sóc caòtic, originalment el llibre no començava així". La casualitat, o causalitat, es va creuar al camí: ell és dels que lliguen millor els pensaments quan caminen i això feia per algun bucòlic racó de la Cerdanya, en un d'aquells embuts que afecten els creadors, quan va presenciar el part d'una egua. Es va il·luminar. "Això també em permetia introduir amb força la figura de la mare", a penes una silueta subtil en les vint-i-cinc hores de gravació de la llarga conversa amb el pare que serveix com a base a la novel·la. I la mort a continuació? "Em permetia retratar-lo molt bé". Aspectes que la novel·la li ha permès desenvolupar, com "l'aparent paradoxa que ell, sense ser ningú, ni tan sols regidor del seu poble, acabés estant tan present en moments tan greus de la nostra història". I quina va ser la palanca que ho va permetre? "De fet, van ser tres: la seva determinació, la sort i haver dominat la màgia del billar, que li va obrir portes i finestres". El seu taco, per cert, encara el tenen a casa.

En una presentació a la capital alturgellenca s'imposava, per descomptat, parlar dels vincles de l'autor amb el lloc. O dels records. "És la primera ciutat d'Espanya que vaig conèixer". Fill d'exiliat, no va ser fins als disset anys que va poder travessar la frontera cap avall, en un taxi que el portava cap a Barcelona i en un trajecte que va fer "amb els ulls oberts com plats: tot era nou". Però fins aquí podia llegir de moment, o explicar: probablement l'episodi es converteixi en material d'una altra novel·la.

"Sempre he pensat que es necessiten bastants anys per escriure sobre les persones que hem tingut al costat durant molt de temps", reflexionava Barbal. Efectivament, li responia l'interlocutor, "ha estat un exercici de  certa complexitat". Les famílies que van travessar aquella terrible dècada que va des del 1936 fins al 1945 "les van passar magres, amb aquelles tensions pròpies de les penúries i l'exili, que és tremendament mòrbid, com diu Carner". Tot i que ell, el Claret nen, admetia, al seu moment no va viure tanta foscor. Primer, perquè va néixer quan ja començava a sortir el sol, passada la Segona Guerra Mundial. Després, perquè part de la infantesa la va passar amb els avis, i això és pràcticament garantia d'unes memòries felices. Amb tot, demanava, "l'exili no l'idealitzem". Concorda amb Carner que l'ambient polític d'aquella esquerra derrotada sí que era mòrbid, "un ambient que va portar molta gent a la desesperació". Per això el pare ara protagonista de novel·la tallava les discussions de sobretaula entre els Fontbernats i Capdevilas que paraven per Andorra amb un cop sec i la sentència que "la guerra no la va guanyar Franco, la vam perdre nosaltres". I la retirada dels vençuts, puntualitzava l'autor de París érem nosaltres, "va ser un dels episodis més tristos de la història europea".

En el relat dels pitjors anys apareix la figura de Pau Casals. D'un Pau Casals passant-les també canutes a Prada de Conflent, tant que agraïa per carta la capsa de biscotes que li havien enviat els Claret. La missiva forma part de les que l'escriptor es va trobar pels calaixos i que també va ajudar a confegir la narració.

"Allò que van viure va ser apocalíptic?", interrogava Barbal. "Com a periodista he viscut la guerra de prop i sé que té un component d'aventura". En aquell cas, també.