Claude Benet, historiador: “Saber el que va passar a Incles, per exemple, durant la II Guerra Mundial, et fa mirar el paisatge amb uns altres ulls”

L’autor de ‘Guies, fugitius i espies’, probablement l’home que més sap sobre passadors, fugitius i la II Guerra Mundial a casa nostra, torna al seu territori en la segona conferència del cicle que completa l’exposició ‘Refugiats’. Serà aquest vespre a La Llacuna, i oferirà un tastet de ‘Traces’, la seqüela de ‘Guies’ que Anem publica a l’octubre.

Queda encara alguna cosa per dir, dels passadors i la II Guerra Mundial?
Moltes, no en tinguis dubte. Però la meva dèria és fer parlar el territori, sensibilitzar la gent perquè miri el paisatge amb uns altres ulls, amb la consciència que –per exemple, a Incles– hi van tenir lloc episodis de vegades tràgics que ens vinculen amb la gran història.

Per què ens fascina tant, aquest moment històric?
Perquè el que ens diu és que no és cert que a Andorra no hi ha passat mai res. D’acord, no hi ha hagut un desembarcament de Normandia, una Operació Barba-roja, una Batalla de l’Ebre. Però han passat coses de certa rellevància que fins no fa gaire simplement ignoràvem. Val la pena saber que la història també ha passat per Andorra.

Se n’ha parlat els últims anys amb profusió, se’n publiquen llibres, se’n roden pel·lícules... Estem grapejant massa el tema?
Se n’ha parlat molt però quasi sempre en l’àmbit peninsular o en el pirinenc. No s’ha posat la lupa en el cas andorrà, i això és el que intento fer. 

Vam ser tan bons com sosté la sèrie ‘Entre el torb i la Gestapo’, o tan dolents com diu la llegenda negra que es va inventar Reporter?
Hi va haver de tot: Andorra va acollir amb generositat molts refugiats, hi ha qui parla d’uns 3.000 al llarg de la guerra, però això no era una bassa d’oli i hi va haver qui se’n va aprofitar. És una qüestió delicada però cal parlar-ne. Amb documentació, és clar. I sabent que a les guerres surt el millor i el pitjor de la humanitat. Cal separar el passador que cobrava –cosa perfectament legítima– per fer una feina en què es  jugava la pell i que podia significar estar una setmana fora de casa, i qui es dedicava a espoliar i en alguns casos matar els seus clients de la forma més vil. Van ser pocs, però n’hi va haver.

Ha documentat casos d’aquests?
És evident que els mals passadors eren els primers interessats a no deixar rastre dels seus actes, però tenim proves indirectes d’alguns casos que avalen conviccions molt fortes. 

Per exemple?
El doctor Albert Pla, que va exercir durant la guerra a Canillo, n’explica alguns amb pèls i senyals a les memòries. I jo mateix he pogut rastrejar el cas de dos jueus, es deien Schwabb i eren pare i fill, que se sap que van sortir de Pàmies i que pretenien arribar a Andorra. Som al 1943, i mai no hi van arribar. El 2012 un grup d’excursionistes van trobar les restes de dos individus en un camí prop de la frontera de l’Arieja amb Andorra. Un dels cranis conservava encara la bala amb què el van matar.

I vostè creu que eren els Schwabb.
N’estic convençut. Estaven a uns centenars de metres de la frontera i a banda de la bala es conserven restes de les botes que vestien, fabricades a l’època a Tolosa, i monedes del 1943. No en tinc dubte, tot i que no tindrem mai la prova definitiva.

Parlarà també de l’enigma Peacock: ara resulta que va arribar viu a Soldeu, però que no va arribar a Barcelona.
Això és el que sosté un oficial britànic, F. H. Long, que assegura a l’informe oficial que va coincidir a l’hotel Calbó amb Cox, el company de Peacock que el va deixar a mig camí perquè no podia amb la seva ànima, i al mateix Peacok, que va arribar l’endemà gairebé delirant. Què va passar després? L’exèrcit nord-americà el va declarar Missing in Action. Va morir i està enterrat al cementiri de Soldeu on fa uns anys vam excavar amb Gerard Remolins? Va morir mentre intentava passar a Espanya? És un misteri per a mi fascinant, i conèixer aquest episodi et fa mirar la idíl·lica vall d’Incles amb uns altres ulls, quasi com si fos un santuari natural.

Per a mi encara és més misteriós el cas de la dona, Claude, i les filles, Nicole i Monique, del baró James Rotschild, que segons Alberto Poveda van passar per Andorra el desembre del 1942. Ni Josep Calvet n’ha trobat rastre documental. Quina credibilitat li dona?
És possible, però tampoc no ho tinc gens clar, tot i que cal tenir en compte que molts d’aquests refugiats no sabien ni per on passaven, per ells tot era nou i tampoc no estaven en condicions de comprovar si estaven a l’Alt Urgell, a Andorra, al Pallars o la Cerdanya. 

Troba a faltar estar a primera línia de batalla, com quan era president de Velles Cases?
S’ha de saber passar pàgina. Quan tanques una porta se te n’obre una altra, aquesta és la meva manera de pensar, i ara tinc més temps per preparar xerrades com la d’avui. Va estar bé, però el temps passa i toca fer altres coses.

El patrimoni, ens importa de veritat o només de cara a galeria i perquè no sigui dit.
No tenim la sensibilitat que caldria. El patrimoni és un actiu turístic, la gent busca cada vegada més no la massificació, sinó l’autenticitat, aquesta és una riquesa que tenim i l’hem d’explotar. Confio que la nova ministra tindrà aquest plus de sensibilitat.