Claude Benet: “Mai no hem demanat subvenció: aquesta és la força d’una entitat”

Sis anys ha estat al capdavant de Velles Cases, fundada el 1984 amb l’alta missió de preservar i difondre el nostre patrimoni. S’ha barallat amb uns i altres i ha obtingut èxits ressonants, com la salvació del Fargo i la restauració de Cal Ribot. També el que ell considera fracassos, com el destí de Sud Radio. Demà cedirà la presidència a l’única candidatura que concorre a l’assemblea, encapçalada per Robert Lizarte.

Si no hagués sigut per Velles Cases, no tindríem Fargo ni potser Cal Ribot. Només per això, ja ha valgut la pena?
Exactament. Casa Ribot estava en perill cert d’ensorrar-se. Ara tocaria donar-li més visibilitat, fer-la conèixer, però com a mínim l’hem salvat. I del Fargo n’hem parlat molt: estaria abandonat en un solar de Fontaneda, i no hauria resistit gaire temps més. Avui és un símbol que a més és patrimoni de l’Estat. És a dir, de tots. Calia salvaguardar-lo i ens n’hem sortit.

En canvi, amb Sud Radio no. Per falta de voluntat política? 
Per falta de sensibilitat, malauradament. Radio Andorra va ser la nostra veu durant decennis, i va associada indissolublement a Sud Radio, que va néixer per fer-li la competència. És lamentable la política erràtica que s’ha dut amb l’edifici del Roc del Pui. Ara sembla que hi faran un ministeri. Vuit anys després. Amb Sud Radio, pitjor encara.

Per què?
Per a mi és un error imperdonable. En cap altre país europeu trobarem dues estacions tan ben conservades i en un espai tan petit. Era l’oportunitat de fer-les parlar, de retornar-los la veu. Hi ha gent que és sensible a aquest patrimoni, sí. Però a fora d’Andorra, és curiós: Christian Milling des d’Alemanya, Jean-Marc Printz des de França. Nosaltres no hem tingut aquesta sensibilitat. És lamentable.

Era viable, la candidatura a Patrimoni de la Humanitat?
Un tècnic vinculat a la Unesco, bon coneixedor de les candidatures andorranes, ho va dir sense embuts: el projecte hi encaixava perfectament... sempre que no s’hi toqués res. Perquè la Unesco ja està una mica saturada del romànic, que al cap i a la fi n’hi ha a tot Europa occidental. Patrimoni industrial com és el cas de Sud Radio i Radio Andorra, no. És el tipus d’oferta que ens interessa perquè ens singularitza, ens fa diferents. Però malauradament hem deixat passar l’oportunitat, i a més hem cedit l’emissora del cap del port a una fundació que no té res a veure amb la radiodifusió. El Govern s’ha equivocat. A més, s’ha pagat un bon pessic de diners per netejar l’edifici que acabarà sent una cosa molt similar a un hotel. Valia la pena?

Què més ha quedat al tinter?
Els estatuts de Velles Cases ens insten a protegir el patrimoni cultural i també el natural. Aquí hi ha molt de camp per fer. Per no parlar dels museus: només aquesta legislatura han tancat el del tabac i el del perfum. I el campanar de Sant Vicenç, tot un símbol d’aquesta Andorra on el patrimoni o el tirem a terra o cau per pura deixadesa.  La borda de cal Prat, al Fener, per exemple. Hauria pogut ser un centre cívic i cultural. Una mica abans d’arribar nosaltres va caure la impremta de Casal i Vall. Al Valira hi hauria fet un centre d’interpretació de l’hostaleria andorrana: en aquella zona, tot el Barri, neix el primer turisme fruit del termalisme. O la caserna dels bombers. Però ens emmirallem en Qatar i en Luxemburg, i ens oblidem del que hem sigut i del que ens fa diferents.

Ha hagut de pagar un preu, per assenyalar amb el dit el que les institucions no feien, o ho feien en la seva opinió malament?
Tots tenim un ego, i quan exerceixes un càrrec polític el que esperes és que parlin bé de tu. Però que hi farem. Amb l’anterior ministeri de Cultura, per exemple, no vam tenir cap interlocució. Vam rebre sempre el silenci com a resposta. Amb l’actual, la predisposició ha sigut una altra però crec que tampoc no s’ha entès ben bé el que és el patrimoni cultural. El ministeri no deixa de ser una administració que primer de tot es retroalimenta, es preocupa a perpetuar-se. Enemics me’n dec haver fet, és clar. Però mai no he aixecat la veu amb la intenció de ferir ningú, sinó de generar una reacció, sensibilitzar ciutadans i poders públics, tal com diuen els nostres estatuts.

Falten menys de dos anys per a les eleccions. Tornarem a escoltar el mantra del museu nacional, quan els que depenen del ministeri necessiten clarament un rentat de cara.
Com dir-ho per no ferir susceptibilitats... Em fa l’efecte que qui ha ocupat càrrecs de responsabilitat al ministeri sovint hi ha arribat sense haver tingut cap vincle anterior amb el món de la cultura. Ho va descobrint mentre exerceix el càrrec, i mentrestant estan en mans dels tècnics del departament, que he de dir amb tristesa que no sempre han tingut la sensibilitat que considero exigible. 

Per exemple? Parli clar.
Parlàvem de museus. Doncs bé, el que no entenc és que es puguin donar tants diners al Thyssen quan n’hi ha altres que han desaparegut o s’estan deixant esllanguir. No sé si el Thyssen, que de fet no és un museu, sinó una galeria, mereixia els esforços que s’hi han enterrat. Els recursos són escassos, sobretot en matèria cultural, i potser altres iniciatives amb menys força mediàtica s’haurien pogut salvar o potenciar amb aquests diners.

S’ha mossegat mai la llengua?
He parlat sempre des del respecte, perquè no m’agrada fer mal, ferir susceptibilitats, però les coses les havia de dir. Per això vaig entrar a Velles Cases, quan no n’era ni soci, mogut potser per certa ingenuïtat. Allò que deia Kennedy: no et demanis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país.  Si tots féssim una mica, i em refereixo a la societat civil, potser aniríem millor. No podem delegar-ho tot en els polítics, que sovint fan el que poden. Una altra cosa és que certs polítics tenen una concepció patrimonialista de la cosa pública i els fa nosa quan des de la societat civil intentem dir-hi la nostra. Quan tens un càrrec és bo haver tingut una vida abans. Si no, i això passa molt en l’àmbit cultural, hi posen gent amb bones intencions però sense cap experiència prèvia de gestió cultural. I encara pitjor, sense prou sensibilitat ni vocació. 

Es podran permetre els seus successors el luxe d’assenyalar amb el dit ministres i cònsols?
Molta gent calla per motius laborals, familiars o per simple prudència. Això és molt andorrà. Gent que parla en privat i que a l’hora de la veritat no va més enllà. Els que vindran al darrere, de fet només una candidatura es presentarà a l’assemblea de dijous, tenen sensibilitat, tenen vocació i tenen empenta. Les limitacions o condicionants per expressar-se i ser més o menys impertinents, per suscitar una reacció, és una altra cosa, hem de ser comprensius i en tot cas ja veurem. Deixem-los temps.

En aquests sis anys, ha notat un canvi en les institucions? O l’únic que hi ha és un altre to?
La societat civil té un paper que ha de jugar en la gestió de la cosa pública. No podem delegar i desentendre’ns-en. Jo havia estat a l’altre costat i sé que la primera cosa que fa un ministre quan entra al despatx és obrir la premsa. El que passa és que la societat civil no és conscient de la força que té. A través de l’associacionisme pots moure a l’acció. El Fargo n’és una prova. Primer quasi se’n reien. I mira on hem arribat.

Poques entitats alcen la veu, aquesta és la realitat. Les subvencions són una forma sibil·lina de posar-los morrió?
Velles Cases mai no ha demanat subvenció. Aquesta és la gran força d’una entitat. Parlem amb juntes d’altres associacions i sé, perquè m’ho han explicat, que tenen por a dir segons què perquè s’hi juguen la subvenció de què depenen per subsistir. Això és així i és terrible. Per tant, l’únic consell que puc donar és que si no vols hipotecar-te, no en demanis. 

Perdoni: el ministeri li va donar 10.000 euros pel Fargo.
I el Comú d’Escaldes, 20.000 més. Però no eren per a mi, ni tan sols per a Velles Cases, sinó per al Fargo, que d’altra banda forma part del patrimoni de l’Estat. Així que es van donar un ajut a ells mateixos. Els ho agraeixo igualment. Però no hem de callar.

Escolti, per ser soci de Velles Cases cal, com dir-ho, ser andorrà de vuit generacions? Fill d’una casa pairal del segle XV?
Som un centenar de socis, una trentena menys que fa sis anys perquè vam heretar una massa social de certa edat que ha anat desapareixent per llei de vida. La majoria viu avui de lloguer, com tothom. I fills de casa pairal, ben pocs. Velles Cases està obert a tothom que estigui interessat en la preservació i divulgació del patrimoni. Ni més ni menys.