Colom s’estrena en la novel·la

Empúries publica a l’octubre ‘Consciència’, una proposta de ciència ficció amb rerefons filosòfic.

Es veia venir des que el 2015 va debutar en la ficció amb La senyoreta Keaton, aquell recull de contes entre victorians i gòtics que va concitar una rara unanimitat de crítica i públic. D’elogis, s’entén. Recordin que un dels contes –El fill de l’enterramorts, per concretar– es va publicar en anglès, i a The Guardian!, i que el volum es va traduir fa dos anys al castellà. Llavors ja se li va escapar que probablement tastaria la distància llarga, però que segurament no tindria res a veure amb La senyoreta Keaton: ni en el gènere, òbviament, però tampoc en la temàtica ni en l’estil. Vaja, que ens podíem anar oblidant d’aquell singular i suculent univers poblat per personetes i bestioles deformes i sofrents que el mateix The Guardian va descriure exactament com un encreuament entre Tim Burton i els germans Grimm.

Doncs bé, tots els auguris eren certs, i a la tardor Empúries publicarà el debut en la novel·la de Teresa Colom. Es titula Consciència i constitueix un salt mortal en tots els sentits, perquè la fins ara poeta i narradora no només canvia de gènere i de distància sinó que s’ha aventurat en una història de ciència-ficció, que és probablement l’última posella on els seus lectors l’haurien esperat trobar.

Saltem, en fi, fins al 2090, no importa on, i uns quants decennis després d’una catàstrofe ecològica que ha obligat la humanitat a reinventar-se, que no a començar de nou. Un món on, atenció, és possible comprar, si no ben bé la immortalitat, sí una cosa que se li assembla considerablement: digitalitzar la ment i transferir-la a un superordinador on sobreviure virtualment a la mort física. El cas és que Laura Verns, que havia contractat aquesta “vida de continuació” –que és com s’anomena tècnicament el procés– i que havia mort el 2070, descobreix vint anys després, quan du aquesta plàcida vida de continuació, que la volen desconnectar. El que en queda de la Laura, és clar, que n’és la ment digitalitzada. El cas és que la volen pelar, i ella –o la seva consciència virtual– haurà de lluitar contra el rellotge qui i per què ho vol fer.

Ciència ficció amb deriva filosòfica –de seguida hi tornem– i amb estructura de thriller, per on ressonen molts ecos, des de El gran rellotge fins a Desafío total, Días extraños i fins i tot Frankenstein. Tot va arrencar, diu, per culpa d’un documental sobre un oligarca rus –Dmitry Itskov, per concretar– que ha invertit la seva fortuna a investigar les possibiltats tecnològiques de digitalitzar la ment per traspassar-la a un ordinador. Una forma com una altra d’adquirir la immortalitat. O com a mínim, una certa immortalitat. Aquesta és l’anècdota, i a partir d’aquí floreixen les preguntes amb regust existencial: si fos tècnicament possible, estaríem disposats a aventurar-nos-hi? Per sempre? Com reaccionaria, la nostra ment, la nostra consciència, en despertar al marge no ja del nostre cos, sinó de qualsevol estructura física? Ho suportaria? És temptador, sí, però, valdria la pena?

La manera d’explorar tots aquests fascinants interrogants, diu, era projectant-se cap a un futur més o menys pròxim on les vides de continuació són ja un producte que els usuaris contracten com qui adquireix un cotxe, un habitatge o una assegurança. Colom s’entreté a explicar-nos l’evolució d’aquesta tecnologia i els efectes col·laterals de les primeres versions, en què es traspassava tota la ment del difunt i el resultat era catastròfic: acabaven embogint. La solució va ser capar algunes zones de la ment que es traspassava. Eliminar-les. Funcionava, però no tan bé com deia el prospecte. I Laura Verns ho comprovarà de forma dramàtica. Tot això, és clar, amanit amb el daltabaix ecològic que es va revelant al llarg de la novel·la.

Què té tot plegat a veure amb l’obra anterior de Colom? Amb La senyoreta Keaton, un cert toc fantàstic. I tant amb els contes com amb la poesia, la dèria d'explorar la naturalesa humana, les relacions entre les persones i l’instint de supervivència. A l’octubre comprovarem si se n’ha sortit.

Una passavolant del gènere

Colom fa a Consciència un ús instrumental de la ciència-ficció. Era el gènere que més li convenia per explicar la història i explotar-ne les implicacions. Només al futur podem imaginar que és possible transferir la consciència a un ordinador. Li interessava, però, que fos un món creïble, que no posés en perill el pacte de credulitat amb el lector. Per això ha prescindit de la possibilitat de traspassar la ment a un altre cos –un clàssic: pensin en Frankenstein, o en Robocop! Ho hauria complicat tot exponencialment i probablement hauria caigut en la inversemblança. El cas és que Colom no és ni remotament, diu, una consumada lectora de ciència-ficció, i que les seves referències són essencialment cinematogràfiques. Per anar fent boca, aquí va el que en diu l’editor a la contraportada: “Teresa Colom crea un món futur extraordinàriament convincent i persuasiu, i la indagació a què es veu abocada Laura Verns la portarà a qüestionar-se la natura matixa de la humanitat i d’allò que anomenem vida”. No és 'The Guardian', però no està malament.