Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, Xavi Casals, còmic, il·lustració, Sherlock Holmes, colorista, Colomino, Palomé
Andorra, Escaldes, Xavi Casals, còmic, il·lustració, Sherlock Holmes, colorista, Colomino, Palomé

Coloristes: els ‘negres’ del còmic


Escrit per: 
A. L.

L’havíem conegut com a caricaturista –faceta que va liquidar a l’abril, en aquella mena de retrospectiva de comiat a la Massana– i en breu ressuscitarà com a il·lustrador costumista –aquarel·la i tinta: ell prefereix dir-ne “il·lustració d’autor”– amb una sèrie que passarà pel sedàs de l’humor gràfic els tòpics més nostrats: la neu, les compres, el turisme i anar fent. Perquè se’n facin una idea: la il·lustració amb què el Govern va obsequiar Purito en l’homenatge de dissabte passat a la Bicicletada, i d’aquest pal. Però mentrestant s’ha de fer bullir l’olla, així que Xavi Casals s’ha buscat la vida –i l’ha trobat– com a colorista, que és probablement un dels oficis més desconeguts i també poc lluïts del món del còmic, on el protagonisme i els drets d’autor són per al guionista i per al dibuixant. El colorista, pobret, acostuma a ser una mena de negre que figura, sí, a l’apartat tècnic dels crèdits i para de comptar: cobra per feina feta però no és considerat pròpiament autor.

Cosa curiosa, d’altra banda, perquè –i ara parla el mateix Casals– la feina del colorista té una incidència decisiva en el resultat final, des del to i l’estètica fins a la narrativa, que el color pot facilitar o, al contrari, perjudicar, “i no és estrany trobar-te casos de còmics molt ben dibuixats però tan mal pintats que fins i tot són difícils de llegir”. ¿Quines són les eines del colorista? La paleta, fent que predomini una gamma determinada o donant-hi un toc més apagat, més viu o més sèpia: “Són decisions que sovint et vénen donades, perquè les especifica el guió o les decideix el dibuixant.”

Ell s’hi va estrenar el 2009 amb Pigeons verts, de Javi Aznárez, i l’han seguit mitja dotzena d’àlbums més. L’últim és Sherlock Holmes y el legado de Moriarty, segona entrega de la sèrie de Sergio Colomino i Jordi Palomé, inspirada en el personatge de Conan Doyle d’aparició imminent. Casals s’hi va enrolar, diu, a través d’un amic comú de l’escola Joso que el va posar en contacte amb el dibuixant, Jordi Palomé: “Però l’habitual és que sigui la mateixa editorial que té un projecte, posem un guió, i li busca il·lustrador i colorista: et passen el guió perquè sàpigues de què va i quatre o cinc pàgines, i si els agrada la teva proposta, fitxat; si no, un altre.”

El cas és que si existeixen els coloristes és perquè hi ha dibuixants que no pinten –perquè així n’hi diuen: pintar. ¿I per què no pinten? “Perquè no és tan evident: n’hi ha que no dominen la tècnica i prefereixen que els ho faci un altre. I fan bé, perquè una historieta mal pintada es pot fer molt pesada de llegir.” No serà el cas de Casals, que considera la il·lustració com un tot: guió, dibuix i color. De fet, diu, “el color és l’etapa que m’agrada més en el procés de creació. Si puc, no deixaré que ningú em pinti!” Quan ho fa per a altres, però, és conscient que és una eina al servei del dibuixant o del guionista: “L’acabat final depèn d’ells, i normalment no l’acaben com ho faria jo.” No és el cas de Sherlock Holmes, on diu que li van donar llibertat absoluta. ¿I què ha fet? “Acostumo a treballar amb l’ordinador, com quasi tothom, d’altra banda; és més fàcil, barat i senzill, i puc treballar des de qualsevol lloc.” D’acord, però, ¿quin és el segell Casals, si és que existeix? “Tinc un color molt pla, sense gaires matisos, cosa que en la meva opinió facilita la lectura.” ¿Com? “Buscant un ganxo per a l’escena: si és de nit, per exemple, i el to general és fosc, li poso al personatge una gorra vermella, o uns ulls ben blaus.”

L’altre aspecte essencial és, diu, la documentació: l’acció de l’àlbum transcorre en gran part a Sant Petersburg cap al 1890, i la missió del bon Sherlock, ni més ni menys que salvar el tsar Alexandre –el pare de Nicolàs, el que va pelar la Revolució soviètica: “A l’hora de pintar la catedral de Sant Isaac no em puc inventar els colors perquè estem parlant d’una referència a l’abast de qualsevol lector. Així que, com que no hi he estat, n’he de buscar fotografies perquè sigui versemblant. I així, amb tot: treballo amb el guió al costat, i contínuament em documento: no es tracta de copiar la realitat, sinó de no falsejar-la.” Doncs ho comprovarem: amb Sant Isaac, però també amb el palau d’hivern, el Petergof, la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau i l’estació de Vitebsk. Atenció.

Andorra
escaldes
Xavi Casals
còmic
il·lustració
Sherlock Holmes
colorista
Colomino
Palomé

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte