Com descontextualitzar una obra d’art

Els noms propis que desfilen pel catàleg són molts i fan un cert efecte, amb lloc destacat, és clar, per a Plensa. El simposi d’escultura amb què la CASS va celebrar el 1991 el 25è aniversari va esquitxar el territori amb un grapats de peces d’autors de primeríssima fila mundial –Staccioli, Warren, Cruz-Diez, Dietman, Oppenheim, Imaï, Van Hoeydock i Dubon– que mereixerien, diu, més visibilitat. No es queda enrere la ruta Homes de Ferro, a Ordino, amb Brusse, Carneiro, Rougemont, Sato, Khimoune i Casamajor, en què el mateix Ubach va tenir una participació molt directa, i no té manies a criticar alguns dels nyapets escultòrics del país, començant per Incomunicació, la taula que Brossa va concebre per a la placeta de l’antiga STA, avui incomprensiblement enterrada, diu, a l’entrada del Consell General per Lídia Armengol: “Completament descontextualitzada”, rondina. Un pecat que acompanya també UNDR, la destral gegant que Cerdà va plantar a la plaça Coprínceps i que, després de desaparèixer durant un decenni, va ressuscitar dos anys enrere a Engolasters. Tampoc acaba d’entendre el desterrament de l’Homenatge a la Constitució, que l’estiu passat va volar des de la seva ubicació de sempre, als jardins de Casa de la Vall, fins al racó de la plaça del Consell General on l’han –diu– “arraconat”. Entre les seves peces preferides, Lloc pagà, de Warren, als Cortals d’Encamp; Triumph, de Clemente Ochoa, a Canillo; El matí, d’Alfaro, a la Margineda, i la Maternitat de Subirà-Puig, a Prada Casadet. Si ara mateix no les ubiquen, no s’hi amoïnin: ben aviat ho podran fer amb el patracol d’Ubach, que per cert ha comptat amb la col·laboració dels crítics i historiadors Gerard Xuriguera, Josep Roig, Ermengol Puig i Francesc Rodríguez.