Diari digital d'Andorra Bondia
Hivern del 1934: una de les imatges més antigues del xalet-refugi d’Envalira, que s’havia inaugurat el desembre anterior.
Hivern del 1934: una de les imatges més antigues del xalet-refugi d’Envalira, que s’havia inaugurat el desembre anterior.
La pista amb remuntador (i piscina climatitzada) del Canaro, oberta el 1966 i on es van iniciar generacions d’esquiadors.
La pista amb remuntador (i piscina climatitzada) del Canaro, oberta el 1966 i on es van iniciar generacions d’esquiadors.

Com vam descobrir l’or blanc


Escrit per: 
A. L. / Foto: Fons Olivella / Fèlix Peig / Arxiu Nacional

Daniel Areny sosté que l’esquí va ser clau en el desenvolupament econòmic a partir dels 50 i repassa les etapes d’una història centenària.

Resulta que no estava escrita, la història de l’esquí a casa nostra. Un dels molts i pintorescos buits de la nostra historiografia. N’existien esbossos parcials i sectorials, sí, però no una visió de conjunt i amb vocació acadèmica. I això és exactament el que proposa Daniel Areny, acabat de sortir de la facultat, a Història viva d’un país. L’esquí i els esports de neu al Principat d’Andorra, l’última beca Pere Canturri de Recerca Històrica, que convonca el Cehip i que ara busca intrèpid editor perquè en aquest país on es publica quasi tot, resulta que una investigació rigorosa, inèdita i necessària com aquesta no és evident que acabi veient la llum.

Núvies no n’hi haurien de faltar, perquè Areny ha elaborat un relat sistemàtic i exhaustiu que obrirà les portes, segur, a futures recerques de capítols concrets d’un periple fascinant. Per exemple, la figura proteica d’Àlvar Menéndez, un dels homes providencials d’aquesta història, que es va enrolar en la construcció de Fhasa i que es va convertir en una de les peces clau del xalet-refugi d’Envalira, l’inici oficial de l’esquí entre nosaltres. Hi havia hagut precedents, és clar, des de l’edat d’or de l’excursionisme francès i català fins als primers esquís embolicats amb pell de foca que es va calçar un andosí: va ser Miquel Farré, de casa Canaro de Soldeu, que el 1924 els havia descobert a Porté: ideals per exercir la seva feina de carter, port amunt i port avall.

Als primers anys 30, i aprofitant el període d’entreguerres, els esdeveniments es precipiten. La primera pista esquiable la va habilitar el Centre Excursionista de Catalunya el gener del 1932. El 24 d’octubre d’aquell any es funda oficialment l’Esquí Club Andorrà, i el 3 de desembre del 1933 s’inaugura el xalet-refugi, que Areny considera la primera estació d’esquí del país digna d’aquest nom, situat a 2.124 metres d’alçada i amb gruixos de neu que podien arribar a 1,20 metres, disposava de 24 habitacions i 40 lliteres, calefacció, llum elèctrica, aigua corrent, dutxes, cantina i línia telegràfica. L’hivern següent s’hi va afegir l’autoxenilla, un vehicle eruga de la casa Citroën que Areny considera el primer remuntador mecànic del país, capaç de transportar catorze passatgers i que comunicava Soldeu i Ransol amb el xalet.

Va ser un inici prometedor i que de seguida es va fer un forat entre els aficionats. El 1936 ja hi tenien lloc competicions internacionals amb presència d’esquiadors espanyols, francesos, italians i alemanys. Però aquest ingent i pioner esforç se’n va anar en orris per culpa primer de la Guerra Civil espanyola i després de la II Guerra Mundial. Un buit de deu anys que va obligar l’incipient sector a començar de nou. Aquesta segona etapa arrenca el 20 d’agost del 1945 (feia tan sols tres mesos que Hitler s’havia suïcidat al búnquer de la cancelleria) amb la fundació de l’Esquí Club Envalira, que catalitzarà l’interès per la neu en condicions més que precàries, sense estacions ni remuntadors pròpiament dits, diu Areny, “s’esquia com es pot i s’accedeix a les pistes, sobretot Envalira, el Pas, Soldeu i Arinsal, bàsicament a peu”. 

Aquestes són les dues fites fundacionals de la història de l’esquí andosí, segons Areny. N’hi ha d’altres d’evidents, com ara l’entrada en funcionament al Pas de la Casa de la primera estació amb estàndards moderns, el 1956, amb el primer giny mecànic “funcional”, seguida de la de Soldeu, el 1964, amb el primer telecabina biplaça, i del Canaro, quatre anys després, on van aprendre a esquiar unes quantes generacions de nadius. Areny no oblida, és clar, el vessant esportiu d’aquesta crònica, amb lloc destacat per als dos primers olímpics andorrans, Lluís Molné i Francesc Viladomat, que van córrer sota bandera espanyola a Oslo 52 i Cortina d’Ampezzo 56, ni el debut olímpic d’Andorra a Innsbruck 76. Una història d’èxit que va convertir l’esquí en el catalitzador del desenvolupament turístic i econòmic de la segona meitat de segle, amb moments de dubtes com els efectes del canvi climàtic, que es van començar a percebre als primers anys 80, la crisi del 2008 i, atenció, l’impacte encara incert de la pandèmia, que Areny augura que causarà necessàriament una nova reformulació del model de negoci: “Ningú no hi estava preparat i no existeixen per tant referències, però de la capacitat d’adaptar-nos-hi i de prendre les decisions adequades dependrà el futur del sector”. I probablement del país. Això no ho diu, però se li entén perfectament.

Areny, en fi, ens recorda que als 80 vam respondre al canvi climàtic amb les xarxes d’innivació artificial, i el 2004 a la globalització amb la creació d’una superestació com Grandvalira, al Top-20 mundial, i la recerca de nous clients a mercats llunyans. Els precedents conviden per tant a l’optimisme.

Andorra
beca
Pere Canturri
David Areny
esquí
Canaro
xalet refugi
Envalira
Esquí Club
Cehip

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte