Corre, neda, pedala: viu!

“Ya verás: en un año no podrás correr ni cien metros.” Aquest és el pronòstic brutal, salvatge que li fa un altre malalt d’esclerosi múltiple quan li diuen a Ramon –un home en la trentena, casat, pare de família i protagonista absolut de 100 metros– que li ha tocat el rebre. Un pronòstic demolidor que enfonsaria qualsevol en el pou més lúgubre. Ramon també, però només al començament. De seguida buscarà a dintre –i també a fora: la dona, el sogre i qui faci falta– per convertir el que amenaçava de convertir-se en un descens als inferns de la depressió en una història de superació amb tots els ets i uts. Perquè Ramon no només acabarà corrent els cent metres del títol, sinó que es planteja un repte: participar ni més ni menys que en un ironman, la mare de tots els triatlons i el més bèstia de tots: 3,8 quilòmetres nedant, 180 en bici i 42,2 corrent. I tot això, en menys de disset hores. En fi.

Com s’embarca en una bestiesa com aquesta, i si se n’acaba sortint (o no), constitueix el moll de l’os del primer llargmetratge de ficció del director català Marcel Barrena –que fins ara s’havia prodigat en el documental (Món petit)– i que protagonitza la parella de moda de la comèdia espanyola: Dani Rovira i Karra Elejalde, gendre i sogre per tercera vegada a la pantalla gran. Barrena va assistir ahir a Illa Carlemany a una projecció especialíssima, convidat per l’associació Trana d’afectats per l’esclerosi múltiple. I advertia en la presentació que el repte major de l’aventura va ser que els afectats sentissin que l’havia rodat “amb carinyo, respecte i sobretot rigor”. ¿Ho va aconseguir? La presidenta de Trana, Anna Parramón, no en té cap dubte: 100 metros reflecteix “exactament”, diu, la “veritat” de les persones que tenen esclerosi múltiple.

El cas és que 100 metros s’inspira “en una increïble història real” –la del biscaí Ramon Arroyo– i s’adscriu a un subgènere –els relats de superació– molt més habitual a Hollywood que al cine espanyol, on constitueix una pel·lícula quasi marciana que, segurament contra pronòstic, va ser acollida amb entusiasme primer per una distribuïdora potent com ho és Filmax i ara per la taquilla. Potser no hi és aliè, a tot això, el precedent que va suposar la francesa Intocable. Barrena, en fi, va tenir claríssim des del principi que “no volia fer una pel·lícula fosca, trista i amb actors desconeguts, carn de festival i que només agradés a quatre crítics cínics”.

El que ell pretenia, insisteix, era “donar a conèixer al gran públic una malaltia de la qual tothom ha sentit a parlar però que ben pocs saben ben bé què significa en realitat”. Una pel·licula “lluminosa” i “atractiva”, un “cant a l’optimisme” i que a la vegada que rigorosa amb el tractament de l’esclerosi fos “comercial i popular”. ¿Més americana que europea? Potser sí, admet, “perquè podria dir que m’he criat veient pel·lícules de Bergman però és mentida: sóc fill de la meva època i els meus directors de capçalera són Spielberg, Lucas i Cameron”. ¿Se n’ha sortit, de tants alts designis? “El millor que em podien dir és que després de veure la pel·lícula entenen la malaltia d’una altra manera. I això ja ha passat.”